Olot ja no és l’orinal del cel

Observàvem aquelles bombolles de pluja al terra, als bassals, aquell bombolleig bellugadís que es formava quan plovia molt a Olot. No ens calia conèixer la llei de Le Châtelier perquè aquest fenomen es repetia molt sovint, bombolles més grans o més petites segons la diferència de temperatura entre les gotes i l’aigua del terra. Sabíem, per tradició popular, que aquestes bombolles anunciaven més pluja, “Pluja abombollada, pluja de durada”. Ens calçàvem les catiusques i soplujats sota el paraigua, corríem carrer avall fins a tocar la vora del Fluvià. D’ençà de l’any 1940, l’any de l’aigat, era un ritual treure el nas per goitar el nivell de l’aigua al seu pas pel pont de Cal Russet. Vèiem baixar l’aigua marronosa per l’arrossegament de sediments, que amb una força brutal arrancava el brancatge i inundava tota la vora de la llera del riu. Això passava quan Olot era “l’orinal del cel” o quan s’encapotava Santa Magdalena i sabíem que es preparava un ruixat: “Quan Santa Magdalena es posa la caputxa, pluja segura”. Els garrotxins admirem i aplaudim, després d’un seguit de pluges intenses, el salt del Sallent de la vall d’en Bas, que amb una caiguda lliure de 80 metres i un fort cabal ofereix un paisatge espectacular. La sequera de la tardor s’ha fet evident després de mesos i mesos sense ploure, ha despullat l’escorça d’alguns arbres, ha amputat el brancatge d’altres i el temps ventós ha fet córrer les fulles empolsinades i descontrolades. Ara sí, s’encenen els semàfors vermells i s’adopten mesures correctores per a intensificar l’estalvi i l’aprofitament de l’aigua d’una manera més efectiva en tots els usos: urbans, agroramaders, industrials i recreatius - esportius. Si aquest haurà de ser l’escenari futur, la sequera ens qüestiona i exigeix un debat polític sobre la gestió de l’aigua a tots nivells. I el municipi d’Olot no en pot quedar al marge i amb senderi ha de mostrar als ciutadans que els petits canvis són poderosos. I per aquest Nadal, hauria d’haver renunciat a la instal·lació d’una pista de gel, una iniciativa justificada per reforçar les vendes dels comerços, però mediambientalment insostenible. Quan Olot ha deixat de ser “l’orinal del cel”, quin sentit té patinar sobre gel quan es consumiran 34.000 litres d’aigua, encara que sigui reciclada? Que no ens venguin gat per llebre.