Plega l’Ernest Maragall

Va ser Andreotti, després d’una llarguíssima vida política gràcies a la democràcia cristiana, que va gosar dir en els darrers dies de la seva vida i com a senador vitalici itàlia: “Ara he vist què he de fer.” Era a la política activa des del final de la Segona Guerra Mundial. Frase irònica d’un personatge que un cop allunyat del poder va arribar a la conclusió que el poder “deteriora a qui no el té”. Va combinar els seus càrrecs –set cops president del govern– amb les conseqüències judicials dels seus actes. No va ser inculpat en cap procés per corrupció, tot i que va ser sotmès a judicis per complicitat al màxim nivell amb la màfia siciliana. Per sort i de moment, Catalunya no ha tingut personatges tan longeus com Andreotti remenant la cua tants anys i utilitzant el poder al seu favor. Un fet que, en el cas que n’hi hagi temptacions, s’hauria d’evitar amb una llei electoral catalana que no existeix i rebaixant les anomenades portes giratòries. Fet que fa que Catalunya encara avui s’hagi de regir per la llei espanyola, plena de mancances i sempre en favor dels partits majoritaris. Lluny d’Andreotti, personatge oblidat per les generacions actuals, a Catalunya no tenim personatges d’aquestes característiques, que per a molts –va morir l’any 2013, amb 95 anys– esdevenen patums només per la seva experiència. Afortunadament, tenim personatges més sans i actius a qui la vida els ha portat a actuar en diversos papers des de l’experiència i que de ben segur el dia que pleguen també poden dir “Ara he vist què s’ha de fer”. És el cas de l’Ernest Maragall. Honest i savi, orgullós del seu germà Pasqual i del seu avi Joan. S’ha retirat aquesta setmana i podia haver-se estalviat donar el seu nom per a les llistes de candidats al Senat el 23 de juliol. Va guanyar les eleccions a l’alcaldia de Barcelona i no va ser alcalde i va voler persistir. Va ser, entre altres coses, del PSC, d’ERC, eurodiputat i conseller de la Generalitat. Un polític torrapunyetes que a pertot on ha estat s’ha notat. Autoritat i credibilitat que sovint fa falta en la política catalana. No plegarà del tot i no anirà, com altres jubilats, a veure l’evolució de les obres públiques del país.