Confio que no em passi mai, però si algun dia soc la víctima d’una situació absolutament abominable, no tinguin cap dubte que faré tot el que estigui a les meves mans per recuperar el somriure tan aviat com sigui possible. Si aquest propòsit passa per empalmar farres fins que el cos em faci saber que ja en tenim prou, per viatjar allà on sempre havia somiat o per esgotar les reserves d’alcohol d’una destil·leria, no en tinguin cap dubte: cap allà que m’hi llençaré de cap. Si, oh sorpresa, descobreixo que l’activitat que em fa feliç i que m’evita recular a la vida és ballar reggaeton al menjador de casa, o és passejar per una vall, o fer-me apicultora, o voluntària d’una gossera, doncs que tothom tingui claríssim que allà que m’hi trobaran, fins i tot si haig d’interrompre l’activitat cada cinc minuts per no ofegar-me amb les meves pròpies llàgrimes. Si, a més a més, puc atribuir la salvatjada de la qual he estat víctima a una o diverses persones, a les quals puc posar nom, cognoms i data de naixement, tampoc em tremolarà el pols per intentar que paguin pel dolor causat, tant en forma d’una condemna que els tanqui una llarguíssima temporada entre reixes com reclamant una compensació econòmica que els ofegui i que, de passada, em subvencioni cadascun dels viatges que faré o cadascuna de les farres que em marcaré per intentar bregar amb la desgràcia que m’ha tocat viure. I ja compto que en el meu camí cap a la recuperació física i emocional em trobaré tot de desgraciats que m’assenyalaran amb aquella excusa de “no deu estar tan malament si està gaudint la vida com mai”, però ja els avanço, a tots ells, que em passaria els seus comentaris per l’engonal, sobretot si venen dels que ens voldrien, sempre, tancades i callades.