Educar en l’empatia

M’explicava l’altre dia la perruquera, en aquelles converses en què xerres de tot i de res tot i que sigui el primer cop que interactues, la reacció que va tenir el seu fill davant de les notícies de Gaza. La criatura té deu anys i els pares intenten que no vegi aquestes terribles notícies. Però, de tant en tant, se’n cola alguna, i el nen, que tenia l’antena posada, va captar que es parlava d’altres infants. En aquest cas, víctimes de les bombes israelianes. Potser sortien ferits a un hospital, potser ploraven per la mort dels seus familiars, o probablement tot alhora. El sorprenent va ser la reacció del fill de la perruquera. “Em va dir que, total, aquests nens ja estan acostumats a patir”, va relatar, tot confessant el calfred que li va sobrevenir en sentir les seves paraules. En quin moment un nen d’aquesta edat interioritza la normalitat d’un patiment semblant? Què ha passat amb la capacitat de sentir empatia cap als semblants? El fet de veure-ho per la televisió fa que es desdibuixi la condició humana de l’altre? Una pantalla fa confondre ficció i realitat encara a aquesta edat? Venen al cap moltes preguntes i cap certesa. O sí, potser alguna. Que pares i mares han d’educar en l’empatia. Que cal explicar el que passa al món de la manera que els infants ho puguin entendre i quan estiguin preparats. Que a les escoles s’ha de poder parlar dels conflictes d’una forma lliure i oberta, sense que els docents se sentin pressionats a les xarxes socials ni se sotmetin a acusacions d’adoctrinament. Perquè els infants i els adolescents són permeables a les notícies, i és absurd voler-los tancar en una bombolla.