La pedagogia de la por

Aquesta setmana es feien públics els resultats de l’enquesta de seguretat pública de Catalunya i posaven sobre la taula les grans diferències que existeixen entre homes i dones pel que fa a la seguretat. I és que el 44,5% de les dones renuncien a l’espai públic per por de patir una agressió versus el 21,8 % dels homes. Això evidencia un cop més com l’experiència de les dones en l’espai públic és completament diferent de la dels homes i, per aconseguir un mateix nivell de seguretat, a les dones ens ensenyen a renunciar a una part important de la nostra llibertat. Per tant no parlem de diferència sinó d’una clara desigualtat. De fet diverses recerques assenyalen que les dones tripliquem el nivell de por dels homes i que la principal por que tenim és patir una agressió sexual, a diferència dels homes, que solen tenir por de patir un robatori o un atracament. I això no és casual. El terror sexual s’ha alimentat en l’espai públic, i continua sent un espai dels homes, on avui dia sentir-se segur encara és un privilegi d’ells. I això no és perquè les dones siguem més temoroses per naturalesa, sinó perquè ens socialitzen en la por. De fet, podríem dir que ens adoctrinen en el que considero una clara pedagogia de la por, donant-nos missatges que ens limiten i que ens porten a viure en la renúncia. I aquesta naturalització d’aquesta experiència fa que sovint no siguem ni conscients de com de violenta és aquesta experiència, perquè creixem i vivim amb aquest sentiment de por tatuat a la nostra pell i fins i tot el col·lectivitzem, compartint-lo i assumint-lo com a part esperable de l’experiència femenina.

Perquè és normal i esperable que les dones tinguem por i no tornem de nit soles, no anem a córrer de nit, no sortim per determinades zones, deixem d’utilitzar el transport públic a determinades hores del dia... En definitiva, el sistema patriarcal ens ven la renúncia a la nostra llibertat com un mecanisme de protecció per a nosaltres. I això ens ho han colat d’una manera tan perversa que amb “bona voluntat” seguim repetint aquests mantres a les nostres filles, sense ser conscients que els injectem dosis de por i, per tant, una experiència de violència que dinamita un dels nostres drets més fonamentals com és la llibertat. I això es continua traspassant de generació en generació.

Imagineu-vos com de greu és el problema que a la UE el 53% de les dones eviten certs llocs o situacions per por de ser víctimes d’agressions físiques o sexuals (enquesta FRA, 2014). En aquest sentit, una recerca europea més recent, Sexism Free Night (finançada per la Comissió Europea), conclou que tres de cada quarte dones (el 74,8%) tenen por de patir una agressió sexual quan surten de festa de nit (en contraposició amb el 5,6% dels homes). Les violències masclistes són l’evidència dels fets delictius i les agressions que patim les dones i per tant això afecta de manera directa un dret com és la seguretat. Però aquí cal incorporar també la percepció de la seguretat de les dones. Com percebem els nostres entorns i si la por acaba condicionant les nostres decisions, les nostres experiències, i per tant si ens sentim lliures o no per desplegar una vida plena.

I aquí és on la por entra amb una gran força. I és que la pedagogia de la por amb la qual ens han socialitzat ens arriba com una forma de protecció i fins i tot de cura. Però res més lluny de la realitat, perquè, tal com assenyalava Rita Segato, l’origen de la por de les dones a l’espai públic era la construcció d’un clar mecanisme de control i expulsió de les dones de l’espai públic. Així quedàvem relegades a l’espai que ens venien com a segur, uns espais privats (les nostres cases, per exemple.). Es construïa així un imaginari col·lectiu sobre qui ens agredia i on ens agredien que quedava molt lluny de la realitat. Per exemple, constantment es referencia que les violències sexuals es donen a l’espai públic, de nit i per part de desconeguts, quan en més del 80% dels casos els autors són persones de l’entorn proper i, per tant, coneguts de la dona, i alhora un 70% de fets succeeixen al domicili de la mateixa víctima o en entorns que s’anomenen “espais segurs”, com la feina, la universitat, cases d’amics o, per exemple, espais esportius que utilitzem de manera habitual.

La por, doncs, ha estat un artefacte creat i posat al servei del patriarcat que ens ha confós, ens ha limitat i ens ha relegat a viure en la renúncia. Una realitat que ha silenciat generacions de dones perquè la narrativa dels seus relats trencava amb les idees imposades des d’un marc pensat i decidit pels homes. El que és clar és que tan sols amb més igualtat podrem aconseguir més seguretat i, per tant, més llibertat.