Dissidència

Quan la ciutadania té la percepció que la justícia no és independent, la democràcia perilla. Ho ha dit la presidenta del Congrés, Francina Armengol, a RNE arran de les acusacions del PP contra l’executiu de Pedro Sánchez. Però la percepció sobre la independència del poder judicial no és quelcom que s’imposi. A Catalunya, fa molts anys que la percepció sobre la separació de poders ha passat a millor vida i no és perquè la ciutadania vulgui, sinó perquè els poders de l’Estat han treballat en un sentit determinat; perquè l’Estat s’ha enfrontat a una part important de la ciutadania sense escoltar ni donar resposta, i ha utilitzat el poder que la ciutadania li ha donat per aturar la dissidència.

Les institucions són més fortes quan la ciutadania s’hi identifica. Però, no haurien de ser les institucions el reflex de la ciutadania a la qual representen? Quin sentit té una separació de poders si no es pot tenir esperit crític? Quina democràcia és la que no tolera la diversitat d’opinions?

Quan la ciutadania té la percepció que la justícia no és independent és perquè alguna cosa passa amb la separació de poders. La democràcia perilla quan les acusacions són contra el “meu” partit, però també quan són contra “el partit dels altres”. O no?