Impunitat administrativa

Fa uns quants anys, un dia que arribava tard a classe, vaig deixar el cotxe aparcat prop de la universitat en un lloc on sols a la tarda estava prohibit fer-ho just el temps que els autocars d’una escola recollien la canalla. Se’m va passar anar-lo a buscar a temps, i quan vaig sortir, ja tard, se l’havia endut la grua. Tothom que hagi passat per una situació així sap com tenim tendència a fer pagar la nostra ràbia amb el funcionari que atén el cobrament al lloc de recollida del vehicle, una persona que ja té prou amb ser dins d’una garita, freqüentment sota terra, enfrontada contínuament a la gent en la seva pitjor versió. El primer rampell aleshores és proposar-nos recórrer contra la multa. No va ser aquest el meu cas aleshores: taxi, dipòsit municipal, pagar la grua i la multa i recollir el vehicle. Però vet aquí que al cap d’un parell de mesos va arribar a casa una segona multa, posada abans de la que va acompanyar la retirada del vehicle, i que un altre agent m’havia imposat sense deixar visible (o havent caigut del parabrises) l’avís de la denúncia. Va ser llavors que vaig pensar a no deixar passar l’abús. Mala idea. Em vaig embrancar en un viatge físic i jurídic per diversos organismes de l’administració, aportant certificacions de titularitats bancàries, identificacions i raonaments que em van ocupar tal quantitat de temps que el càlcul fou esfereïdor: perquè vaig rebre un any i mig després el mateix que em van cobrar per la segona multa, ni un cèntim més en concepte d’interessos per tot el temps que van tenir els meus diners de manera injustificada, els meus i qui sap els de quanta altra gent. A quant havia sortit la meva hora de feina? En el menys qualificat dels treballs es cobra més fins i tot en aquests temps precaris! Recentment la cosa ha estat encara més kafkiana: en un mateix dia el servei de correus del meu poble m’ha dut una segona notificació d’una multa (la primera mai va arribar) i la notificació de l’embargament del compte per no haver pagat en aquesta segona ocasió (que no era possible perquè òbviament va arribar fora de termini) i tot plegat extemporani perquè l’embargament del compte ja s’havia produït amb força anterioritat. En el mateix paquet arribava la segona (també en aquest cas sense cap primera) notificació de l’impost de circulació, a la vegada ja fora de termini. Haig de dir que aquesta segona contingència es va resoldre trucant al servei i pagant (evidentment amb el recàrrec), al que immediatament vaig afegir la domiciliació de l’impost, com sospito que fa la majoria després del primer despropòsit del tipus descrit. Però i això altre? 100, 500 o 1.000, la sorpresa del contribuent pot ser dramàtica!

Entre els experts en dret administratiu és comú utilitzar l’expressió “impunitat administrativa” per referir-se a aquell marge d’actuació de l’administració pública en relació amb la ciutadania en què l’afectat per l’acte administratiu renuncia a reclamar, recórrer o denunciar l’arbitrarietat de l’acte o la incorrecció del procediment, perquè es perd més temps i paciència en la persecució de la justícia que callant i pagant el que es demana, i quan abans millor per evitar recàrrecs o embargs. Aquesta contingència ha de ser referida a cada ciutadà concret, sempre que no s’hagi ultrapassat el límit de la santa paciència en què l’humà esdevé bèstia desfermada, com en aquell Dia de fúria protagonitzat per Michael Douglas o en un dels Relats salvatges que més recentment tenia com argentí emprenyat un sempre solvent Ricardo Darín. Sense arribar a tals extrems, la tolerància a l’arbitrarietat administrativa té un espectre molt variat, ja que el que a una persona pot trasbalsar l’economia de tot el mes, per a una altra (les menys) és quantitativament irrisori. De tant en tant algun ciutadà heroic decideix no empassar-se el gripau i esmerçar el temps que calgui en aconseguir la resolució judicial on digui que l’administració no té raó, que la notificació primera mai va arribar, que el conseqüent procediment en fase de constrenyiment mai hauria d’haver-se produït, que l’embargament del compte és injustificat. Però l’administració sap que juga amb avantatge: “solve et repete” és la màxima en el sector. Paga i reclama. I després de pagar, quantes persones de vida ocupada reclamen? Mentre l’administració creix, els principis que segons la Constitució l’han d’inspirar sempre queden per a un altre dia. I mentre els dies corren, els interessos de demora carreguen sempre sobre la nostra ja més que cansada esquena sense que cap acord polític resolgui mai la qüestió.