Jo passo

M’acostava a casa, amb el cotxe. Eren quarts de tres de la matinada. M’estava aturat, esperant que el semàfor encengués el verd. Quan ho va fer, em vaig posar en marxa lentament, perquè havia de girar; lentament, per sort. Perquè un dels cotxes que venien no va fer cas del seu vermell i continuà passant a una velocitat terrible –a quatre pams de les meves rodes. Vaig seguir-lo amb la mirada mentre seguia, sense disminuir la marxa, cap a la cruïlla d’Urgell, on ja s’havia encès el vermell, del qual també prescindí. La pinya es veia venir, però l’espectacle de dos vehicles que topen d’una manera tan brutal és inesborrable.

Quan vaig acostar-m’hi, el taxi que havia envestit el cotxe infractor, i d’altres vehicles que havien esquivat per miracle la patacada, s’havien dirigit a aparcar als xamfrans. Al mig de l’ampla cruïlla, sota la llum fluorescent, impressionant en la seva minúscula i immòbil solitud, el cotxe era un rebrec total, una desferra, com una bestiola esquarterada.

Em van sorprendre moltes coses. Per exemple, l’actitud dels conductors innocents. Ni van escridassar, ni van maleir. Es van atansar a la finestreta del cotxe deformat: al volant hi havia un noi, inexpressiu, que semblava paralitzat. Increïblement, no semblava que hagués pres mal. Li havia vingut d’un pam: si el taxi arriba a picar en plena porta... La deformació era tan greu que la porta no es podia obrir. Van venir –ben de pressa– tres cotxes de la policia municipal, i van aconseguir de treure el noi. Gens indignat, l’únic comentari que el taxista va fer als policies fou: “Pobre noi, està ensorrat...” Sense cap culpa, el taxi li havia quedat inútil per a aquestes festes. Potser una simple maniobra incorrecta, en un altre moment, l’hauria exasperat fins a l’insult. Probablement dominava en tots els afectats la sensació d’haver salvat la vida. Caldrà admetre que l’home és més humà, més sensible i més lúcid en les situacions dramàtiques que en l’exercici de la normalitat quotidiana? Quin estrany animal, l’home, que a diferència dels altres éssers vivents no sap dignificar-se en els seus hàbits, i en canvi ho fa en les excepcions!

També sorprèn que algú pugui jugar-se la vida, i amenaçar la dels altres, d’una manera tan estúpida. És possible que el xicot no estigués begut, ni drogat, que fos simplement un de la colla –tots en som, un moment o altre– dels “jo passo”. Llum vermell? I què, jo passo. Hi ha molts vianants –velletes i tot, amb bastó!– que fan el mateix. La disciplina s’ha fet per als altres. Prohibit fumar en aquest indret? Jo passo. Prohibit distreure el conductor de l’autobús?– i ho fan empleats de la mateixa companyia!– Jo passo. Hi ha una patologia social: respectar allò que obliga tothom és sentit com una frustració. Som uns covards davant els grans temes de l’home i la societat, però uns inconformistes agressius davant les petites i necessàries restriccions que demana la convivència.