Ministra, no tothom pot denunciar

En una setmana terrorífica pel que fa a la violència de gènere, la nova ministra d’Igualtat ha manifestat que les dones no denuncien tot el que haurien de denunciar. Li dic a la senyora Ana Redondo que és evident que no es denuncien tots els casos però també aprofito per recordar-li que ara també està a les seves mans llaurar el terreny per tal que denunciar el teu maltractador sigui infinitament més garantista del que ho és ara. I després, si de cas, doncs podem anar a totes les dones maltractades i demanar-los que facin el pas i denunciïn. Perquè, cada cop que una dona mor en mans d’un home que ja havia estat denunciat, hi deu haver dues o tres dones, si no més, que s’ho repensen i opten per fer marxa enrere. Que imagino que la ministra, quan ha posat l’accent en aquelles que no denuncien, no ha oblidat ni per un segon que el temor és invalidant, que moltes dones no tenen més remei que seguir compartint sostre i llit amb la persona que haurien de denunciar i que potser això les frena i que, quan pel mig hi ha fills a protegir, la consciència i la por pesen com un mastodont. Segur que la ministra signaria amb els ulls tancats que per posar fi a aquesta tortura només fes falta una denúncia, però mentre la realitat no sigui aquesta –i per desgràcia mai ho serà– cal teixir una xarxa immensa per protegir també les dones que no s’atreveixen a assenyalar. Estic convençuda que la ministra sap que les dones maltractades passen en algun moment per l’estat de negació –això no em pot passar a mi– i de protecció dels éssers estimats –callo per no ferir-los– i que l’últim que necessiten les dones que no s’atreveixen a denunciar és que algú que amb sort no es pot posar a la seva pell els digui que no fan bé les coses.