Raça humana
El veí que passeja el gos amb pijama
Cada cop que l’escola del meu fill li demana que porti “roba apropiada” per a l’ocasió, que fàcilment es pot traduir per un “per l’amor de Déu, deixeu per un dia el xandall a casa i poseu-vos uns texans”, he de tenir una irada discussió amb ell, que ja pot donar gràcies que les pàgines de venda de productes de segona mà no tenen secció de nens de 10 anys. Fer entendre a la canalla, i fins i tot als joves, què és això del mínim codi de vestimenta és més difícil, em fa l’efecte, que aprendre xinès en tres mesos. No dubto que els temps han canviat i recordo com els meus gustos i els dels meus pares eren més aviat antagònics i no per això es va acabar el món, però de moment mantindré la lluita contra la lliga dels que no es treuen el xandall ni per dormir. El cas és que l’escola tenia programada una sortida al teatre, divendres, i ja es poden imaginar que l’inici de la jornada va ser de les que canviaries per una operació d’apendicitis. Doncs aquell mateix dia, però a la nit, se’m va ocórrer demanar al fill –de nou vestit amb xandall, òbviament– que m’acompanyés a llençar les escombraries. La nostra sorpresa va ser observar com de la porteria del costat va sortir un veí, amb els seus dos fills, a passejar el gos i tots tres duien pijama i sabatilles d’estar per casa. I no es pensin que parlem de pijames discrets. A l’instant va arribar el primer dard del meu fill: “O sigui que ells poden anar amb pijama pel carrer i jo no puc anar amb xandall al teatre?” Continuo sense tenir clara la resposta, però cada cop és més evident que arribarà el dia en què veurem famosos desfilant per la catifa vermella amb camisa de dormir, gent passejant tranquil·lament en pilotes pel carrer i aspirants a una feina anant a l’entrevista amb vestit de flamenca.