Hi ha una certa tendència a ignorar els símptomes que indiquen que la sexualitat d’una persona presenta disfuncions. Si parlem de les dones, segur que el problema es multiplica per deu o ves a saber si per bastant més. El metge no pregunta pels trastorns sexuals, i l’entorn, encara menys. La sexualitat de la gent no forma part de les converses amb els professionals de la salut i més aviat trobaríem estrany que la doctora familiar ens preguntés sobre aquesta qüestió el dia que anem a buscar el resultat d’una analítica. Hi ha qui ho arribaria a percebre, no en tinc cap dubte, com una invasió de l’espai íntim. El fet de no tractar-ho, de no prevenir segons quines incapacitats, provoca que acabem normalitzant-ho i pensant que són coses pròpies de l’edat o del moment vital. Pensem en una persona que tot just ha superat un càncer, o un infart, o un ictus. El cos experimenta canvis molt importants que també poden afectar la seva vida sexual. Es pot demanar ajut, però en aquest cas, en què ja dones gràcies per haver sobreviscut i voler-te regalar alguns plaers pot semblar que no toca, seria més còmode que el metge s’avancés. Aquest consell es va poder sentir dissabte en unes jornades organitzades pel Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, en el moment en què es va tractar el càncer i la sexualitat. El mateix col·legi ha presentat recentment un estudi que indica que el 40% de les persones han tingut alguna malaltia vinculada amb el sòl pelvià, com ara dolor i incontinència, però encara hi ha massa gent que s’ho endú a la tomba. Se n’ha de parlar més i millor, i més tenint en compte que el sexe és un món ple de mites i idees falses i un dels pocs regals que la vida fa sense fer distincions de classe.