Desertificació en directe

A aquestes alçades de l’any els boscos i els camps haurien d’estar ben remullats per les pluges que solien ser habituals a la tardor. Però la sequera continuada que patim fa que els camins rurals siguin una pista de pols. Estem vivint el final d’una època, encara que ens costi d’assumir. Parlem amb els familiars, els veïns i els amics de la manca de pluges, de com està tot de malament. El comodí de “tot està molt malament” apareix a cada conversa. Però després continuem fent la nostra vida, com si no passés res, res de mal. Els qui estem cada dia en contacte amb algun espai natural notem els canvis més ràpid que qui viu a ciutat. Som els primers a percebre detalls com la florida de plantes que no havíem vist mai al novembre o la falta de bolets. No cal que ens ho expliquin els experts, en som testimonis de primera mà. Enyorem l’olor que deixa la pluja, la terra xopa i el fang que s’enganxa a les sabates. Enyorem l’olor de la humitat i de molsa, els clots amb tanta mullena on la temperatura canviava de cop. No fa falta que ens avisin que hi haurà restriccions en el consum de l’aigua per saber l’abast de la sequera. El notem en la pila de pols amuntegada en un revolt del camí, amb les roderes d’un tractor ben marcades, com si hi hagués passat un vehicle de les curses pel desert.

Aquests dies l’olor d’humitat la substitueix l’olor agra i àcida dels purins que els pagesos escampen als camps com a adob. Algú que hi entén m’explica que estan ruixant més del que era habitual. La falta de pluja ha deixat els camps tan ressecs que costa molt llaurar-los. El sol sembla ciment compactat. La ruixada de purins estova la terra i facilita la feina, diuen. Jo recullo ràpid la roba estesa a l’exterior perquè no agafi la pudor dels fems. Una llàstima, perquè l’única cosa que té de bo que no plogui com sempre és que la roba s’eixuga ràpid. Però ara mateix canviaria haver de recol·locar totes les peces en un estenedor o sobre els radiadors de casa a canvi de tornar a notar les sabates plenes de fang i de passar per sota dels arbres veient com les gotes d’aigua rellisquen per les fulles fent petites cascades, riuets verticals que amanyaguen la terra i també l’estat d’ànim.