Els nens

El Fons Internacional d’Emergència de les Nacions Unides per a la Infància. Aquest era el nom que tenia Unicef ara fa setanta-set anys, el 1946, quan es va fundar. L’objectiu era ajudar els nens d’Europa després de la Segona Guerra Mundial. Uns anys més tard es va convertir en organisme permanent dins de les Nacions Unides, encarregat d’ajudar els nens i protegir-ne els drets. Desgraciadament és la institució menys escoltada del món. L’altre dia un dels seus responsables, a Gaza, deia en un vídeo des d’un hospital bombardejat que aquella guerra “és contra els nens”. I és la trista i crua realitat d’aquest conflicte i d’altres. Ho vam veure a Ucraïna, i abans a Síria, l’Afganistan i l’Iran. I no per menys sagnants però sí més oblidats en els mitjans: els de la República del Congo, Somàlia i Haití. I segons informes d’aquest organisme, Unicef ha detectat en la majoria de conflictes armats que, per sobre de les dones, els nens són els objectius preferits quan es busca fer mal a l’adversari. Representen el futur, el que més estimem, però en canvi incomprensiblement l’únic que s’està aconseguint és deixar-los sense futur o abocar-los a un esdevenidor incert, violent, ple de ressentiment i venjança. Ingredients que alimenten la lluita, la guerra i el conflicte permanent. Una lògica perversa que és la que dona sentit a aquesta voluntat política d’eliminar la mainada perquè són vistos com les futures generacions de terroristes. Som davant d’una espiral de violència, constant i reiterada, i de la vulneració dels drets dels infants, que no són tinguts en compte per a res quan són ells els que han de menar el món. Però no calen guerres per veure que els nens no importen. Se’n recorden, de la pandèmia? Algú em va dir uns dies després d’haver-la superada: “Durant tot aquest temps no s’ha tingut en compte el benestar emocional dels nens i, a la llarga, quan es facin grans ho pagarem molt car.”