De set en set
Salomé
Salomé és la seducció en majúscules. La primera Salomé, la de la Bíblia, es va posar a ballar de manera molt sensual davant del rei Herodes –la famosa dansa dels set vels– amb la finalitat de seduir-lo el dia del seu aniversari i obtenir el que volia: el cap de Joan Baptista en safata de plata. Manipuladora a més no poder, tenia com a armes els seus encants físics i emocionals. En el món de l’art, Salomé sempre representa la idea de temptació, el poder del desig o la ceguesa provocada per la passió. Alguns escriptors coneguts que van incloure el personatge de Salomé a la seva obra són Oscar Wilde, a Salomé, on va crear un personatge obsessionat; Flaubert, a La temptació de Sant Antoni, i Albert Camus, el qual l’esmenta a La pesta. En tots els casos, el nom de Salomé simbolitza la natura ambigua i poderosa del desig humà. L’admirador de la bellesa per excel·lència, Enrique Bunbury, també va recórrer al mite de la seducció a la primera cançó que va mostrar en el seu debut en solitari després dels anys d’èxits amb Héroes del Silencio. Va ser a l’àlbum Radical Sonora (1997). La peça té una lletra poètica i melancòlica inspirada en les barbaritats que poden demanar algunes dones com a prova d’amor, i fusiona elements del rock, el pop i alguna cosa pròpia només de Bunbury que no saps com però t’introdueix en una atmosfera d’espiral que diu coses com “Mentre pugui respirar, aquí t’espero”, “Aprenc els llaços de l’instint”, “Els dies al teu costat són professors”, “Mataré si ho haig de fer, t’ajudaré si puc. Només digues què haig de fer”. Meravella.