Teresa de Jesús, alliberada del franquisme

En veure Teresa, pel·lícula de Paula Ortiz que adapta l’obra de teatre de Juan Mayorga La lengua en pedazos en què Teresa d’Àvila es confronta a un inquisidor, em va revenir que Franco va ser el “propietari” del “braç incorrupte” de la monja carmelita: de fet, és una mà i, durant anys, el dictador va guardar-la dins d’una urna a la seva habitació d’El Pardo; també se l’enduia al Pazo de Meirás i al Palacio de Ayete, potser fins i tot a altres llocs on feia estades, com ara el Castell de Peralada, propietat del seu amic Mateu dels Ferros. El 1936, la relíquia havia sigut requisada del convent de les carmelites de Ronda per part d’uns milicians de la CNT: respectant-la, van dipositar-la a la caserna dels Guardes d’Assalt de Màlaga, on, el febrer del 1937, van trobar-la uns falangistes. En saber-ho, Franco va voler la “mà incorrupta” i van dur-la-hi a Salamanca.

Acabada la guerra civil, les carmelites de Ronda van demanar el retorn de la relíquia, però Franco, aferrat a aquella mà considerant-la un talismà, s’hi va negar sempre. Mesos després de la mort del criminal va ser retornada al convent, des d’aleshores lloc de pelegrinatge per venerar-hi la relíquia i demanar-li miracles. El cas és que Franco va fer-se seva la “mà incorrupta” i Pilar Primo de Rivera va convertir Teresa d’Àvila en patrona de la Secció Femenina, que treballava per a la submissió de les dones a les llars. Això, quan la cèlebre monja carmelita, amb inconformisme i independència, va enfrontar-se a la jerarquia catòlica, evidentment masculina, fundant convents amb l’esperit reformista de qui, al segle XVI, creia que l’Església havia de “descalçar-se”.

Si el nacionalcatolicisme franquista va fer-se seva santa Teresa és perquè, durant segles, l’Església va transmetre’n una imatge domesticada. En contra d’aquesta tradició, fa temps que l’autora d’El libro de mi vida és vindicada des del feminisme (recordo que, a les seves classes a l’Autònoma, Carme Riera insistia en la vocació i l’excel·lència literàries de qui, com a dona, se li qüestionava que escrivís) i per tothom que l’exalta com a rebel i desobedient. En el dit món audiovisual, ho va fer discretament Josefina Molina en aquella sèrie televisiva del 1984 protagonitzada tan dignament per la recentment traspassada Concha Velasco. I, amb Teresa, ho vol fer més explícit Paula Ortiz. És “entre pucheros” (on també “anda el Señor”, és a dir en tasques quotidianes que, a més, han assumit les dones) d’un nou convent “dissident” que un inquisidor, encarnat per Asier Etxeandia, troba Teresa, interpretada per Blanca Portillo. L’inquisidor se’n fot entre la burla mesquina i la ira: “No sé si destruir aquesta casa o cremar-la.” Ella resisteix, lúcida, sincera, tan humanament dubitativa com ferma: “Ens podeu castigar, però el que s’ha fet no es desfarà.” A parer meu, Ortiz esgarra una mica la pel·lícula amb les imatges poc subtils amb què vol fer presents records, aparicions i miracles: potser millor amagar allò que no se sap mostrar o fins no pot mostrar-se. Millor quan es concentra en el text de Mayorga, és a dir, en la paraula: “La llengua és a trossos i només és l’Amor qui parla.” Un exemple de l’ideari de Teresa: “Primera regla: que ningú no tingui cosa pròpia, sinó que tot sigui comú; que les coses es reparteixin segons les necessitats de cadascú; Església, món, han de ser casa d’iguals.”

Cristina Morales, a Últimas tardes con Teresa de Jesús, s’ha atrevit a imaginar que la carmelita, neta de jueus conversos, podria haver escrit un diari més íntim i lliure paral·lelament a El libro de la vida, concebut per defensar-se d’eclesiàstics i altres detractors. La visió, sens dubte, més controvertida és la del dramaturg Paco Bezerra, que, a Muero porque no muero, parteix de la idea que Teresa retorna a la vida cinc segles després de morta: “Indocumentada i sense papers, abocada a la mendicitat, cau en l’addicció a la droga i la prostitució. Amb total respecte per santa Teresa, he volgut dir que tota aquella gent que diu que l’adora, aliena a qui era i al seu missatge, la condemnaria a la marginalitat”, va dir Bezerra després que la seva obra fos cancel·lada de la programació dels Teatros del Canal de la Comunidad de Madrid. Encara no s’ha representat mai, però se n’ha fet lectures dramatitzades, com ara una que, el març passat, van fer les actrius Nathalie Poza, Ana Rujas, Aitana Sánchez-Gijón i Ana Torrent en una antiga presó de Segòvia convertida en centre cultural. El dramaturg ho va trobar perfecte: en aquell lloc van ser tancades dones represaliades pel franquisme, els hereus del qual van voler “empresonar” la seva obra teatral.