‘Philomena’

Un diumenge d’un hivern suau com era el d’abans-d’ahir, havent dinat i ben dinat, i al costat de la llar encesa, no hi ha res com el plaer de passar un parell o tres de vegades tots els canals de la TDT. Ara amunt i ara avall. A mi no em motiven les plataformes. Els pocs moments que destino a la televisió em continua interessant molt xafardejar què han programat les diferents cadenes i espigolar. Continuo amb el cor robat pels programadors de la televisió lineal. Ara que són tants i que queda lluny l’escassetat dels anys de la 1 i la UHF, es rar no trobar alguna meravella. No m’importa repetir pel·lícules que ja he vist i aquest diumenge vaig tornar a Philomena (2013), de Stephen Frears. A La 1. Si no l’han vist, busquin-la. I si l’han vist, hi tornin. Els tornarà a meravellar. L’últim dia que havia escrit de cinema era com havia trobat de pal Els assassins de la lluna, de Martin Scorsese. Philomena és, en llenguatge de l’àvia Neus, una dulça. No és només la història. No és només com l’explica Frears. No és només Sophie Kennedy fent la Philomena jove. No és només Steve Coogan fent un magnífic Martin Sixsmith. No és només Judi Dench fent la Philomena de gran. És tot. Són 98 minuts que valen molt la pena. I que inclouen diverses lliçons de periodisme. La millor, la definició de l’ofici que fa el protagonista. Senzilla com la realitat. “Soc periodista. Fem preguntes quan ens diuen una cosa. No ens ho creiem tot a cegues.”