Quadern d’economia
FRANCESC CABANA
Estats Units d’Europa
El moviment independentista té força a Catalunya. Dubto, no obstant això, que pugui tenir una majoria del 70% o 80%. En tot cas, s’han de fer passes endavant per aconseguir la independència, tot i que no em refio gaire del que anomenem “unilateralitat”. La Constitució espanyola no permet la secessió de cap part del seu territori i el moviment català té l’oposició no tan sols del govern espanyol, sinó també de la majoria de les regions i de la població espanyoles.
La independència d’altres països s’ha aconseguit gràcies a un fet extraordinari o a una guerra. No sé quin podria ser el fet extraordinari i evidentment no desitjo de cap de les maneres una guerra en la qual Catalunya i Espanya estiguessin involucrades. A partir d’aquí, tots tenim la possibilitat de llançar idees sobre com es podria aconseguir la independència de Catalunya sense guerres ni violència. La meva proposta seria que la Unió Europea es convertís en uns Estats Units d’Europa i que arribés a convertir-se en un estat federal. Aleshores seria possible una integració de Catalunya com a estat propi al costat d’un altre estat que seria Espanya. Hi ha una certa similitud entre els Estats Units d’Europa i els d’Amèrica. No obstant això, els d’Europa haurien de tenir més competències que els americans. En el terreny econòmic, veig una unitat de regulació en els camps de la fiscalitat i en el laboral, dos temes que ja han sortit en converses de la Unió Europea. Tampoc veig la necessitat que Catalunya tingui un dispositiu propi de defensa, tot i que hi pot participar. En definitiva, ens trobem amb un problema en el qual tot està per fer i definir, però hi hauríem d’anar pensant, ara que es parla d’autodeterminació i alguns escriptors seriosos –López Burniol– consideren que s’ha arribat a un punt en el qual la unitat d’Espanya està en qüestió, després de les converses a Suïssa entre representants del govern espanyol i de l’autonòmic de Catalunya.
Els catalans estem passant un període conflictiu amb nosaltres mateixos i amb la resta de l’Estat. El problema amb nosaltres mateixos s’ha accentuat en els darrers anys amb una immigració que, quan arriba a Catalunya, es pensa que arriba a Espanya i es troba, per començar, amb un idioma diferent. Serà molt difícil aconseguir el percentatge del 70% o 80% al qual feia referència. Queda absolutament clar que cal prosseguir i incrementar la defensa de la llengua i aconseguir que els catalans contestin en català quan algú se’ls adreça en castellà. En definitiva, fer a Catalunya el que fa la població d’altres estats quan un estranger se li adreça en la seva pròpia llengua.
El concepte d’independència ha d’adquirir normalitat entre la població catalana. Un concepte que encara no hi és. Es pensa en un augment de les competències autonòmiques, però no es va més enllà. L’amnistia i la concessió de Rodalies tenen una majoria absoluta, ja que es veuen com a lògiques i ordinàries. Però la independència és el trencament d’unes relacions polítiques amb un estat en què estem inclosos. És des del 1714 que només es pot parlar d’aquesta manera. O, si no, vinguin a veure un document que tinc penjat a casa meva, amb data de l’agost del 1714, en què es veu clarament que Catalunya tenia un estat propi i unes relacions estretes amb la resta de l’Estat espanyol.
Els catalans hem de saber història i no pas la que ens ensenyaven a les escoles franquistes. Siguem més aviat seguidors de Ferran Soldevila i de Vicenç Vives.