L’anhelada trucada que mai no arriba

Són les dues de la matinada però encara no ha pogut agafar el son. Agafa el telèfon mòbil i revisa els darrers missatges. Cap senyal. Prova amb el correu electrònic. Fa només una hora que hi va fer la darrera ullada, així que hi té poques esperances. Però una mena d’impuls que no pot controlar el du a observar-lo de nou. Deu ser la vint-i-cinquena vegada en les darreres tres hores. Deixa el telèfon reposant a la tauleta de nit. Sap que no és la millor ocurrència que pot tenir si vol descansar, ni que sigui unes poques hores. La temptació d’anar provant sort pesa més que la son. El cansament el derrota i desconnecta tres o quatre horetes. Només obrir els ulls, hi torna. Repeteix la rutina amb el dispositiu. S’està convertint en un gest obsessiu. I res. Només hi troba la calma no desitjada. El seu entorn sap del seu patiment i intenta transmetre-li confiança. Segur que més d’hora que tard arribarà la desitjada trucada, o l’anhelat missatge. La realitat, però, és que fins i tot els missatges donant-li ànims s’han apagat. Comença a patir ansietat i problemes d’autoestima. Té 57 anys i una experiència laboral en el sector de les finances que no se l’acaba. Però l’empresa on es va buidar durant trenta anys ha fet fallida. I ara és un número més a la llista d’aturats. Ell que sempre havia sentit que l’experiència no es paga amb diners, ara veu que era una gran fal·làcia i que el coneixement de la matèria té poc valor en el mercat actual. Oferta de feina que llegeix, oferta que s’acompanya d’uns requisits que persegueixen gent jove i formada a la qual poder pagar poc pel fet de ser novells. Maleeix les normes del mercat i torna a enviar el currículum a déu i sa mare. I torna a mirar el mòbil. I suplica al món que no s’oblidi dels que realment en saben.