Mancances en l’educació

Greus deficiències en la comprensió lectora. Metodologies educatives que no funcionen, al parer de molts docents, perquè no fomenten la cultura de l’esforç. Un finançament insuficient del sistema educatiu per part de les administracions –recordem que la llei d’educació de Catalunya estableix en un 6% del PIB la inversió necessària, i no s’arriba al 4%–. Continus canvis legislatius, que redunden en la necessitat d’adaptació contínua de docents i alumnes. Ràtios altes, que dificulten l’atenció personalitzada. Una manca d’atenció encara més flagrant en el cas dels immigrants que arriben a l’escola a meitat de curs, i que s’hi han d’adaptar com poden –els centres no sempre tenen la necessària aula d’acollida–. Mestres que es posen al capdavant d’aules on una quarta part de l’alumnat té necessitats educatives especials, perquè tenen un trastorn de l’espectre autista o de dèficit d’atenció, per esmentar algun dels casos més comuns, i no tenen el suport necessari. La irrupció d’uns dispositius digitals que encara no se sap com assumir –cal prohibir els mòbils als instituts? Encara s’està debatent–. La pobresa. Una tercera part d’infants són pobres, i això òbviament es trasllada a l’educació. L’abandonament escolar prematur: Catalunya és líder a Europa en el percentatge d’alumnes que amb prou feines acaben l’ESO i no continuen estudiant –urgeix un treball a fons fixant-se en casos propers de superació, com Portugal–. I amb aquestes mancances encara ens escandalitzem que Catalunya estigui a la cua d’Europa en les proves PISA?