Santificaràs les festes

Avanço aquest article un dia festiu, com tantes altres vegades, però aquest cop amb un pont llarg a les envistes –que aprofitaré per acabar una altra feineta– i mentre em repeteixo com una lletania el missatge que travessa el llibre de Maria Garganté que acabo de llegir amb un sentiment de culpa, de derrota i de llunyania, com si m’hagués plantat al davant alguna cosa molt preuada que ja tenia i que hagués deixat perdre miserablement. “Però potser també la festa, com a estat d’excepció, ens ha de fer pensar si la vida que ens espera –un cop l’ordre ha estat restituït– és la vida que volem.” Santificaràs les festes, d’on obtinc la citació de Maria Garganté, experta en l’art i la cultura del barroc que escriu amb intel·ligència i calidesa, com si conversés amb tu al cafè, forma part de la sèrie que l’editorial Fragmenta dedica als deu manaments, com abans havia invitat uns altres autors a reflexionar, també des del present, sobre els pecats capitals. Hi surten les prescripcions del calendari litúrgic, que deuen tant al món pagà i als cicles agrícoles i astronòmics de la sembra i la sega, de la calor i el fred, però també “l’art de preludiar” l’inesperat que encara preserven les festes majors, la “cultura del riure” i del grotesc del carnaval, i la celebració de la vida en comunitat, els afartaments compartits, la conquesta del carrer, la germandat sorgida de la suspensió dels deures. I, per sota, aquesta advertència latent, avui que tornem a ser un Lunae dies, sobre el risc de convertir la setmana laboral en un mar sense costes on se celebri tan sols l’explotació perpètua, fins i tot l’autoinfligida.