Les paraules no se les pot endur el vent

No acabaria mai si hagués de citar, un per un, els valors que els pares han procurat transmetre’m des de ben petita –alguns amb més èxit que no pas altres–, però si algú em pregunta pels aprenentatges que m’han calat fins al fons, n’hi ha un parell que m’assalten ràpidament el cap: el valor de la puntualitat i el de la paraula donada. Del primer puc dir que, tret que una causa inesperada hi interfereixi, soc de les que arriben abans de l’hora pactada per no fer tard i que em treu de polleguera la gent que sempre troba una excusa per retardar-se uns minuts. Pel que fa a la paraula, pertanyo al grup dels que li dona el mateix valor que a una acta notarial. A qui li dic “et dono la meva paraula”, pot comptar que faré tot el que estigui a les meves mans per no fallar-li. No necessito cap firma, ni cap pacte de sang, que rubriqui el meu compromís. Si t’he donat la meva paraula, no se m’acut un sol motiu injustificat que em porti a no complir-la. Al món hauria d’existir una llista amb les persones que donen un valor fonamental a la paraula donada i una altra amb les que s’ho passen pel folre –Maquiavel, a El Príncep, ja recomanava incomplir la paraula donada quan fos necessari–. És una fórmula que ajudaria a situar cadascú i ens permetria saber qui és de fiar i qui no. Sona així de senzill, però la realitat és ben diferent. Actualment, la paraula donada és una moneda devaluada. És un senyal de compromís que fa tuf d’antic, de carrincló, i que ni tan sols es transmet de pares a fills, quan la paraula hauria de ser un baluard insubornable. En canvi, en un país on impera la picaresca i l’estafa, trobem més útil ensenyar que les paraules se les endú el vent, quan haurien de tenir una força que ni un temporal les pogués arrossegar.