El mestre i el quadern

No només la recaptació en taquilla, amb més de 140.000 espectadors des de la seva estrena un mes enrere, fa que El mestre que va prometre el mar sigui l’èxit més incontestable en els últims temps del cinema amb una producció majoritària catalana. Ho fan també, i diria que més, els senyals de l’emoció viscuda per molts en veure aquesta adaptació, dirigida per Patricia Font, de la novel·la que, fruit d’una recerca sobre un mestre català assassinat a començaments de la Guerra Civil a Bañuelos de Bureba (Burgos), Francesc Escribano va publicar deu anys enrere amb un títol en què també hi consten el nom del mestre (Antoni Benaiges) i un propòsit: “Desenterrar el silenci.”

No puc estar més a favor de tal propòsit: a banda del que diguin els hereus dels vencedors, hi ha moltes històries dels perdedors per explicar i moltes de les seves restes per trobar, com ara les del mateix Benaiges. Així que celebro l’èxit de la pel·lícula, tenint ben present que a Burgos (“zona nacional”) vuit mil persones ja han volgut saber d’un mestre català desaparegut a la muntanya de La Pedraja que va arribar a un poble de la província amb esperit republicà i una pedagogia innovadora inspirada en el mètode Freinet. Tanmateix, no puc deixar d’exposar dues qüestions. Per què no sabem les motivacions de la neta d’un alumne de Benaiges per interessar-se pel passat relacionat amb l’avi: és el pretext del relat i el nostre mirall, però és absolutament opac. Seguint el mètode del mestre, els alumnes van fer imprimir un quadern: El mar. Visió d’uns nens que no l’han vist mai. Dins de la reconstrucció dels fets, per què és elidit com van fer-lo? Hauria estat bonic veure-ho.