Recordo aquells dies en què m’aproximava a la trentena, no tenia fills, i encara podia allargar la festa nocturna sense que al dia següent em sentís com si m’haguessin donat una pallissa i m’haguessin trencat quatre ossos. A la sortida del local, ja fa 20 anys, t’enlluernaven les llums d’emergència d’una filera de cotxes. Eren pares esperant les seves filles –la fórmula acostuma a ser la de l’home esperant la dona– i jo ja pensava: “Quins pringats, no penso llevar-me per anar a recollir els fills quan surtin de farra.” Després van arribar els fills. Com que no vaig ser de les primeres de la colla a parir, vaig anar veient com els mateixos amics que feien mofa d’aquells pares sacrificats es menjaven les seves pròpies paraules i, rondinant com gats, encara ara se segueixen posant el despertador a les quatre de la matinada per fer de taxis però pagant ells la benzina i sense cobrar pel servei. I afortunats les nits que només han de recollir la seva i la que viu més a prop. Que he vist pares fent la volta al món en una hora per anar descarregant noies. Aleshores tu, que quan tenies 30 anys tenies clar que el teu pare no t’havia recollit mai de matinada i que seguiries els seus passos amb la teva descendència, comences a imaginar la possibilitat d’empassar-te els teus principis i acabar, un dia que ja no t’agafa gaire llunyà, formant part d’una filera de cotxes, ara ja infinita, amb el pijama sota l’abric i amb els badalls com a banda sonora de fons. I en molts moments tens clar que arribarà el temut dia, o la temuda nit. I penses en quina merda de societat hem creat, o bé per fer les filles tan dependents dels progenitors, o bé per no haver estat capaços de forjar camins segurs perquè tothom pugui tornar sense por a casa, a l’hora que sigui.