Dissabte en un gran centre comercial

No m’entretindré a explicar els motius que em van obligar a escollir un dissabte dels que sé per avançat que triarà mig planeta per anar a comprar uns armaris a un gran centre comercial. El cas és que no podia ser cap altre dia i, per reblar el clau, ni tan sols em podia permetre estar allà preparada, en posició de sortida –o més aviat d’entrada–, per ser la primera clienta del dia. I mira que jo era de les que deia: “Si em perdo, no em busqueu un dissabte en una gran superfície.” Però allà era, entre les desenes de compradors o curiosos –per un moment podria haver comptat milions–, disposada a abandonar la nau amb l’encàrrec realitzat i, sobretot, aspirant a sortir-ne viva. Divisar una venedora lliure deu ser el més similar a l’aparició d’una imatge divina. M’hi adreço però tinc un goig sense alegria. “Tens cita prèvia?”, em pregunta. Disculpa? Això és una botiga o la consulta del metge? Em reserva hora més tard però al cap de cinc minuts em truca perquè algú s’ho ha repensat i no ha aparegut –començo a entendre’n els motius. La venedora no pot ser més amable. Sort que resta gent que no perd l’amor per la feina ben feta. I llàstima que un dels armaris que necessito l’haig de comprar en una altra secció i ella no em pot seguir atenent. Canvio de secció i tornem a començar. Em pregunto cinquanta mil cops per què no he deixat l’abric al cotxe. Quan penses que ho has superat i que només et falta pagar, veus al fons les caixes i les cues quilomètriques. No dones crèdit. De debò entre aquesta gent no hi ha ningú que pugui venir entre setmana? Em prometo que no repetiré l’experiència però després recordo que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, així que millor no faré cap aposta.