L’oncle del Mas
Era traginer de carrera, sobretot entre el port de Roses i Olot
O en Joan del Mas per als veïns del Garrigàs (Alt Empordà) de fa un segle. Hi penso a vegades, ara que es té tanta pressa que sortim disparats de “viatge” el mateix vespre que comencem les vacances reglades, que les “notícies” dels mitjans i de les xarxes ens carreguen cada hora amb un feix de desolació perquè ens sentim impotents amb gairebé tot allò de què ens “assabenten”... No vaig conèixer el meu besoncle però a casa era evocat per l’ofici que va fer fins que es va retirar, vidu i sense fills, al mas força rònec que era casa seva; allà va passar dies i anys menant l’hort i quatre gallines fins que li va arribar una mort raonable: dinava un dijous a Figueres amb el meu pare i es va desplomar al plat. Era traginer de carrera, sobretot entre el port de Roses i Olot. Ell i els del ram treballaven amb el carro llarg –més gros que el comú de pagès–, tirat per dues cavalleries en línia. L’oncle del Mas portava sobretot bots (per si cal: recipient fet amb la pell d’un xai, assaonada, cosida, empegada i amb tap) plens d’oli a l’anada, i sacs de gra a la tornada. Les llargues hores del recorregut, que durava dos o tres dies, les dedicava a mirar el que avui que correm tant no podem –ni sabem– veure, a xerrar amb algun vianant coincident i sobretot a dormir a sobre la càrrega, ombrejat per la vela; estirar-se sobre el cereal i particularment sobre el tou de l’estiba de bots d’oli i sentir-se bressolat pel lleu balanceig de la baluerna, sense altre so que el cant dels ocells matisat per la penombra del tendal, devia ser una sensació de mal imaginar en temps histèrics de Black Fridays que duren més d’un mes. No li calia preocupar-se pel tir: els cavalls havien après les fondes i tavernes on calia aturar-se perquè el seu amo begués, mengés o fes temps. L’oncle es despertava només de sentir que el vehicle s’havia parat a Castelló, a ca la Teta de Figueres, a l’hostal d’en Vilà (ara en diuen Can Vilà)... I, si era de dia, un grapat d’userda per a uns, mentre ell feia una barreja amb els del lloc, i, si era de nit, descollava, conduïa els animals a joc, sopava i la feia petar amb els que es trobava... fins a la matinada, que reprenia el camí. No eren pas flors i violes, és clar, però quants ansiolítics i benzodiazepines, encara per inventar, no es va estalviar!
