Espanya: por i dubtes

En uns moments en què l’independentisme català condiciona –i molt– la política espanyola, l’independentisme està dividit, amb les bases despistades i més pendent de resoldre polèmiques internes estèrils a les xarxes socials que d’emetre discurs. En uns moments en què l’independentisme podria condicionar molt més el futur de la política espanyola, l’independentisme polític sembla més concentrat en les eleccions que han de venir durant els propers 12-14 mesos que en cap altra cosa. També és en aquests moments –quan ho podríem condicionar tot– que rebem notícies que indiquen un cert esgotament del projecte nacionalista, que cal renovar: situació social del català, resultats PISA, debats pendents com ara la immigració, etc. Potser és per tot això que sembla que ens està passant per alt que, ara que l’independentisme té l’oportunitat real de condicionar la política espanyola, la dreta té por i l’esquerra té dubtes. Molta més por i molts més dubtes del que sembla. El projecte d’Espanya és tan feble que sembla que només es pugui repensar des del franquisme i el nacionalcatolicisme. Que és el que proposa la dreta. L’esquerra, per la seva banda, de moment no diu res. Cap projecte renovador. Silenci. Siguem conscients que si els fatxes s’han vist obligats a manifestar-se és perquè tenen por. Que si alguns jutges han fet protestes vestits de jutges fora de la seu judicial, és perquè tenen por. Si alguns han anat a escoles a reclutar, és per por. Fa anys, al País Basc era famós el lema “A mayor oreja, menor cerebro”. I sembla que, almenys de moment, tot l’entramat sociològic que hi ha a l’entorn del PP i Vox ha optat per aquesta opció: l’estómac, les emocions. La por. Això té el seu perill. Sobretot si des d’aquí no s’actua amb intel·ligència. Pot ser temptador delectar-se veient l’espectacle que estan oferint. Però tampoc seria intel·ligent. Seria un error menystenir-ho. Sobretot ara que l’independentisme pot condicionar la política espanyola.