Ciència sense complexos

Centenars de científics catalans de totes les disciplines es van adherir a l’anomenat Manifest de Prada signat inicialment a la Universitat Catalana d’Estiu l’agost del 1973 per quinze personalitats eminents en medicina, física, química, biologia, enginyeria. Era una potent reivindicació del català com a llengua de ciència, acció promoguda en el marc del redreçament cultural catalanista a les acaballes de la dictadura espanyola. Aquell esdeveniment de fa mig segle va ser commemorat amb propòsits regeneradors a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ara fa tres mesos. Tot plegat obeeix al deure d’esperonar l’ús del nostre idioma en la dimensió pública de la recerca científica. Cal fer front a l’escomesa monopolista de l’anglès en totes les plataformes de transferència del coneixement, com congressos, publicacions, tesis doctorals, sessions acadèmiques.

La crida dels reunits a Prada l’estiu del 73 tenia un bon precedent: l’article “La llengua catalana, instrument de cultura científica” que l’hivern del 1921 va escriure el fisiòleg August Pi i Sunyer. L’autor es dolia així en aquell text aparegut a La Revista: “Per set segles s’interromp la tradició del català científic: de Llull ençà. I s’apaga des del segle XVI el geni de la ciència catalana, i passa la Reforma, i passa el Renaixement, i passa la Revolució i passa el segle XIX, i Catalunya no concorre a la producció del coneixement, a la formació de la moderna cultura.” I esperonava a exposar ciència en català. “Nosaltres –deia– canviem les nostres publicacions catalanes amb les més il·lustres publicacions del món enter i sap el món de la intel·ligència que hi ha catalans que s’esforcen patriòticament i austerament.”

Quinze anys abans Eugeni d’Ors ja experimentà que el seu curs de Lògica i metodologia de les ciències en els Estudis Universitaris Catalans transcendia en cercles cultes d’arreu. Ors, com a divulgador científic en català, és l’autor més citat del seu temps, tant per contemporanis (Marcel Robin) com posteriors (Muecke, Booth, Perelman). En el tombant del segle XIX, però, és en el camp de la medicina on es feren les primeres passes catalanitzadores amb textos de Roca Heras a Gaseta Mèdica Catalana, i La Gynecologia Catalana de Jaume Queraltó, primera revista de medicina en català. En aquell temps es covaven els Congressos de Metges de Llengua Catalana, iniciats el 1913 i ampliats fins al 1935 amb aportacions cada cop més completes de tot el territori lingüístic. Ho va documentar Teresa Estrach i Panella en el discurs del passat Onze de Setembre a l’IEC. És paradoxal la fidelitat a la llengua fora de la Catalunya estricta també en altres disciplines, com les ciències naturals en el cas de Rafael Caira a Revista de l’Alguer.

L’embranzida a la ciència pensada, escrita i exposada en català la va donar Pompeu Fabra a partir del 1913 amb les Normes Ortogràfiques i després amb el Diccionari General, obres cabdals que van convertir l’IEC en la prestigiosa i sòlida plataforma potenciadora de l’ús de la llengua pròpia en la recerca i en la transferència acadèmica i social del coneixement en tots els àmbits. El model d’Institut fundat per Prat de la Riba el 1907 superava la dicotomia de les “dues cultures” cinquanta anys abans que ho postulés C.P. Snow a New Statesman. Un signe d’identitat de l’IEC és, doncs, que integra i conjumina humanitats i ciències. També ho és que es projecti cap a l’exterior en anglès a partir de recerca publicada en català. Una iniciativa de la seva Secció de Filosofia i Ciències Socials respon a aquesta fórmula: la Catalan Social Sciences Review. Altres revistes com Estudis Romànics i Periodística inclouen textos en qualsevol de les llengües neollatines.

El professor Santiago Riera i Tuèbols, enginyer i historiador de la ciència i la tècnica, deia que si la ciència en català no havia revifat fins l’alba del segle XX era pel fet que durant centúries l’espai lingüístic de l’Estat espanyol havia estat ocupat forçosament per la llengua castellana. Reivindicar el català com un idioma apte per a l’expressió científica no és una nostàlgia ni una manifestació d’idealisme nacional. És una necessitat: aprofitar sense complexos la capacitat i la potencialitat presents i futures de la gent de ciència catalana i dels grans centres en expansió que es generen o creixen en aquest país a partir del progrés de la recerca superior en tots els dominis del saber.