Veus

He trobat en una reunió Pau Garsaball, l’actor. Feia temps que no l’havia vist, i he celebrat de parlar-hi una estona perquè l’he admirat sempre, no tan sols com a professional, sinó com a ciutadà inquiet pels problemes de la cultura i de Catalunya. I tot just ell ha iniciat la primera frase, patam!, la veu. La veu d’en Garsaball. Una d’aquelles veus que si la sents tot anant pel carrer no cal pas que giris el cap: passa en Garsaball.

Deixant de banda les possibilitats d’educació de la veu –els cantants i els actors prou que ho saben–, la majoria de mortals anem fent amb la veu que ens ha tocat en el repartiment de gràcies i desgràcies: nas, ulls, cabell, estatura… i veu. I és ben cert que la veu ens limita o ens afavoreix extraordinàriament. El que passa és que, en general, no en som conscients, segurament perquè no ens sentim nosaltres mateixos. I quan ens sentim –a través d’un enregistrament magnetofònic, per exemple–, la primera reacció sol ésser tapar-nos les orelles, indignats o esgarrifats, segons els temperaments. “No, això no puc ser jo!” La vergonya d’escoltar la meva pròpia veu és una de les més fondes i més incòmodes que he patit i que patiré. Quina poca qualitat natural, quina manca d’atractiu! I, sobretot, quin fracàs d’identificació! La veritat és que no hauríem pogut concretar com “ens senten” els altres, però no ens imaginàvem que fos així.

Amb una veu determinada es poden fer miracles de suggestió. La tria de locutors, als Estats Units, es va fer en una època en funció de la veu capaç d’arrossegar els oients a la mobilització. Inversament, hi ha veus eixutes, o de timbre aspre, o amb qualsevol obstacle per a una comunicació espontàniament agradable, i ens cal superar el refús instintiu per adonar-nos que, sovint, darrera d’una veu nyeu-nyeu hi ha una persona decidida, o que darrera d’una veu que és pròpia de babau hi ha algú extraordinàriament intel·ligent.

Un altre aspecte és el to, és clar, i hem de saber distingir el to físic i el to intencional. Hem d’aprendre a passar la barrera d’un to de veu metàl·lic o cantellut per descobrir el fons de cortesia o d’afecte que pot amagar; també és freqüent el cas contrari: hi ha veritables especialistes en l’ús d’un to físic suavíssim i educat quan es tracta de parlar-nos amb la màxima agressivitat i duresa. És l’estranya malícia de dir, amb les més amables inflexions, “li quedaré molt i molt agraït si d’ara endavant no em saluda quan em vegi”.

Hi ha un altre fet curiós de les veus –que és una cosa que teòricament “s’enduu el vent”: la seva tossuda permanència. No puc llegir un text d’un escriptor que hagi conegut sense sentir-li la veu. De fet, és com si el llegís ell mateix. I sovint no són les veus més belles, les que queden en la memòria, sinó –com passa en d’altres aspectes de la personalitat humana– les de més caràcter.