La brusa de la filadora

Quan ja no tenia dubtes sobre la carrera que estudiaria, un entrebanc burocràtic amb el trasllat d’expedient de Girona a Bellaterra me’n va plantejar un altre: havia arribat tan tard a fer la matrícula, que els grups d’art contemporani, la meva primera elecció, ja estaven tancats, i vaig haver de decidir allà mateix, atordida davant la finestreta, si deixar un any en blanc o inscriure’m a les assignatures que quedaven lliures d’art modern. Aquesta és l’especialitat que ha acabat constant al meu títol de llicenciatura, però enlloc no s’hi diu que va ser pel record de la professora d’història de l’art de l’institut, que l’any que ens va portar a visitar el Prado va exclamar, davant la filadora d’esquena del quadre de Velázquez: “Estic tan enamorada d’aquesta brusa!”, i tots vam mirar aquella camisola escotada i quasi transparent que es bufava per efecte de la faixa que l’estrenyia a la cintura, i la pell lletosa del clatell de la noia que deixava al descobert, i rere l’orella, la mica de borrissol flotant que se li escapava de la diadema. Si eres capaç de fixar-te en aquesta blancor i aquesta lleugeresa on la pintura deixava de fer bonic i es posava a pensar, podies entendre no només Velázquez, sinó també Rothko, i fins i tot Brancusi quan va modelar un ocell com si fos la fulla d’un ganivet. Feia temps que tenia amagat aquell record fins que m’ha revingut amb la lectura de Del natural, de Martí Domínguez, que parlant dels camells de Giotto, els falcons de Gozzoli o les fruites de Caravaggio, m’ha retornat aquella sensació vertiginosa de tocar el misteri de les coses perquè l’art hi ha posat abans el dit.