Mirar a terra, mirar enlaire

És a punt d’acabar-se, el 31 de desembre, i confio que ningú interpreti que ho aprofito per fer proselitisme de l’exposició Girona, en pedra viva, del Museu d’Història. Ben mirat, un cop muntada, el més rellevant va ser la constatació que treballar amb el fotògraf Jordi Puig comporta una recusació de la mateixa noció de treball per incorporar-hi la felicitat. Pot semblar un deute d’amistat. No ho és. Amb ell he entès la rectitud en la seva accepció més virtuosa: la noblesa de caràcter i la fiabilitat, però també la sobrietat, perquè l’expressió que li he sentit a dir més vegades és que “les fotografies estiguin rectes”, que “s’aguantin”, que parlin per elles mateixes, mentre l’autor, per contra, desapareix al darrere com un mer executor. No hem estat pas sempre d’acord, en aquestes formalitats, probablement perquè a mi em tempten les coses tortes, les coses que cauen, i perquè la línia recta també pressuposa una mirada, encara que sigui amb la voluntat d’abolir-la. Fer com si no hi fossis és una manera de ser-hi, és ja un punt de vista, potser més discret, més respectuós amb “el món tal com és”, però fins i tot aguantant la respiració et fas present. El cas és que, a propòsit de l’exposició, s’han organitzat dues taules rodones, d’escriptors i de fotògrafs, de cert interès per entendre la construcció de Girona com a ciutat meravellada d’ella mateixa i empetitida a causa d’aquesta mateixa adoració, com si les muralles encara hi fossin. És veritat que cap altre barri no pot rivalitzar en bellesa amb el centre històric, el més ben conservat de Catalunya, com va insistir Quim Español, però no deixa de ser torbador que entre la Catedral i els pisos Barceló, a l’entrada de la Creueta, que Antoni Puigverd va portar a la taula com si esmentés els pobres a la taula del ric, hi hagi la mateixa distància que entre Itàlia i Mali. Joaquim Nadal, que va capitanejar la transformació de la Girona grisa en la Girona enamorada en la seva llarga etapa com a alcalde, va referir-se a una anècdota que invita a pensar: quan enfilava el carrer de l’institut, de menut, caminava mirant a terra; fins que no es va fer gran, no va aixecar el cap i va veure la Catedral. La ciutat de debò deu ser en algun lloc entre l’empedrat i aquest mirar, de cop, enlaire.