Tsunami electoral

Aquesta setmana s’ha començat a tramitar al Congrés el primer projecte de llei de la nova legislatura a Espanya. El 2023 ha estat un any electoral en què s’han renovat els ajuntaments, la majoria de comunitats autònomes i les Corts espanyoles. De fet, els resultats dels comicis locals van ser la palanca que va provocar un avançament de les generals, el resultat de les quals ha posat cap per avall la política. I la demostració és que la primera llei que s’ha pres en consideració ha estat la d’amnistia. El que era impensable, l’aritmètica electoral ho ha convertit en possible.

Les eleccions han estat, tradicionalment, un factor d’estabilitat. En les democràcies occidentals el sistema polític és considerat un bé en si mateix i la repetició de la litúrgia de les urnes, un element de consolidació. No és estrany que un dels factors que es tenen en compte per mesurar una democràcia sigui la seva longevitat, la permanència en el temps. Tot i això, ni el calendari ni les rutines són, evidentment, suficients per dotar de contingut la democràcia. Els principis i els valors compartits, sovint recollits en la tradició o les lleis fonamentals, han representat els consensos centrals d’aquestes societats i la vigència dels seus projectes col·lectius. El canvi que s’està produint és que els processos electorals estan donant cada cop més pes representatiu als que estan fora d’aquests pactes de centralitat. O sigui que, paradoxalment, han passat a ser un potencial element desestabilitzador.

L’any que ve, el 2024, serà el que més eleccions acumularà de la història. Hi ha comicis programats en més de 75 països i 4.200 milions de persones estan cridades a les urnes. És més de la meitat de la població mundial. Evidentment, no tots ho faran en les mateixes condicions ni amb totes les garanties (en alguns casos, ni amb les més mínimes). Però les xifres ens permeten afirmar que, des d’un punt de vista quantitatiu, som a les portes del que alguns politòlegs han qualificat de veritable “tsunami electoral”. Si els models i els sistemes polítics continuen igual que ara, no es tornarà a produir una confluència com aquesta fins a l’any 2048.

El 2024 hi haurà eleccions al Parlament Europeu. També els nostres anteriors companys de viatge votaran a la Gran Bretanya. Hi ha convocats comicis a tots els països de l’Amèrica del Nord: el Canadà, els Estats Units i Mèxic. També es votarà al país més poblat del món, l’Índia. I al que té més població musulmana, Indonèsia. Hi haurà legislatives a l’Iran. Estan convocats processos electorals a Rússia i als territoris ucraïnesos ocupats pels russos, i tocaria fer eleccions presidencials a Ucraïna. A l’Àfrica caldrà estar especialment atents al que passi a Algèria i al Senegal. Però les primeres de totes, al gener, seran les eleccions de Taiwan, que se celebren en un clima d’alta tensió amb la Xina.

Cadascun d’aquests comicis mereixeria un comentari a banda. Però n’hi ha alguns que es poden fer de manera conjunta:

1. Aquesta confluència electoral sense precedents es produeix enmig d’una creixent polarització política. Una constant dels últims anys ha estat l’augment dels suports dels populismes de tall nacionalista.

2. No és una novetat, però cada vegada més països tenen interessos a influir en els resultats de les eleccions en altres estats o institucions. La conflictivitat que no arriba a un conflicte armat es coneix com a “zona grisa”. En aquest tipus de conflictes, s’utilitzen estratègies que s’han batejat com a híbrides, en les quals cada cop té més pes el control de la informació.

3. L’opinió pública es construeix a partir dels continguts distribuïts de manera global per mitjans i xarxes. Mai havia existit un entorn tecnològic potencialment tan capaç d’influir en la manipulació i la distribució dels missatges. I, a això, s’hi afegeix l’interrogant sobre la capacitat de les noves eines desenvolupades amb intel·ligència artificial.

Molts dels estats que votaran l’any que ve no són democràcies i, en molts casos, el que fan és aprofitar els processos electorals per blanquejar sistemes autoritaris o dictadures. Paradoxalment, són les societats més garantistes les que estan més exposades al fet que s’utilitzin les urnes per afeblir la democràcia. Ja no n’hi ha prou a demanar una reflexió sobre aquesta contradicció: cal actuar.