Pors, molèsties, enfarfecs
Ja fa algun temps que em fa por obrir el diari al matí o engegar la ràdio. I és que últimament només vaig de disgust en disgust, de notícies dolentes a notícies alarmants i això si no són espantoses, com les que ens arriben cada dia des del passat 7 d’octubre –per exemple–. Ja sé que sempre ha sigut així, que les bones notícies no són notícia i que allò que la gent vol, per sobre de tot, és enfadar-se i escandalitzar-se. I vet aquí que aquest desig ha anat creixent a poc a poc però sense parar, sobretot des que han aparegut les ínclites xarxes socials i la dictadura de l’exageració en el periodisme. Els successos, que fins fa pocs anys eren notícies de segon ordre, s’han apoderat dels informatius i ens transmeten la sensació que s’està delinquint sense parar, que estem amenaçats per màfies internacionals mai sospitades, que milers de ciutadans i ciutadanes són assaltats, assassinats i violats a cada instant..., ens fan viure atemorits, esglaiats. Ja fa massa temps que tot o quasi tot es viu sense assossec, que el train-train diari està infectat amb tota mena de desmesures, exageracions, i passo expressament per alt la política nostrada, per no empixonar-me encara més. Ens agradi o ens rebufi, desgraciadament és el que ens toca viure. Una altra creu (això sí: molt més lleugera i no comparable amb cap desastre) són aquestes trucades telefòniques d’empreses de no sé què, que em volen vendre coses que no necessito, fer canviar de companyia telefònica perquè la seva sempre és millor, i que compri nous aparells quan els que tinc em funcionen perfectament. Sé que els qui telefonen (noies, sobretot) ho fan perquè és la seva feina i diuen allò que els fan dir. Per això hi faig el simpàtic i els despatxo amb amabilitat. Però abans-d’ahir vaig rebre una trucada (la tercera del dia!) que em va emprenyar. De bones a primeres, i sense conèixer-me de res, la noia em tractà de tu. Em digué només de despenjar: “Hola, yo me llamo Ana. ¿Y tú?”. “Yo no” –li vaig contestar. Em digué que era molt graciós i la vaig retopar, en un castellà tan catalanitzat com vaig poder: “Y encara no lo sabes pas todo, ni de buen trozo...” Vaig penjar de seguida, bo i pensant si a la pròxima telefonada no em tractarien de “colega”, “tío” o “tronco”.