Mireu la realitat!

Quin daltabaix! Tot són lamentacions i exclamacions. Però què ha passat? Com és que en els resultats de l’informe PISA estem a la cua d’Europa? La veritat, no sé pas de què s’estranyen. Què es pot esperar d’un país on els currículums i els plans d’estudi canvien cada cop que canvia la legislatura i, a més, els fan des d’un despatx persones que no tenen ni idea de la realitat de les aules? Plans que han estat aprovats sense consultar els docents que moltes vegades hi estan en contra o hi troben greus deficiències. És clar, damunt la taula d’un despatx tot quadra i després, si no surt bé, la culpa és del professional que fa el que pot per esmenar el que han decidit els que manen. Des de la tranquil·litat d’un despatx es poden ignorar els canvis que hi ha hagut en l’alumnat, la diversitat de necessitats i de cultures que es troben a la població escolar d’avui i que són molt beneficioses per a la formació de la nostra canalla, però precisament per la seva complexitat necessita més mitjans i, si no se n’hi donen, ja es pot preveure que es va cap al fracàs. I què es pot esperar d’un país que té tan mal considerats socialment els seus mestres, els mateixos mestres a qui es demana que aconsegueixin aquests objectius sense posar-los les eines adequades a l’abast? És clar que no ens podem fixar només en l’àmbit escolar. Quin interès ha de tenir cap criatura per la seva formació si la seva família està pendent d’un desnonament? O si els pares fa temps que són a l’atur? O si, malgrat tenir feina, no arriben a final de mes? O si l’únic àpat calent que fan al dia és el del menjador escolar (si tenen la sort de tenir beca, és clar)? Per més que siguin criatures i que no acabin d’entendre què passa, copsen perfectament la situació d’angoixa que es viu a la família. Si el que volen és millorar resultats en els propers informes, cal que canviïn moltes coses, i no només a l’escola.