La llista

No dec ser l’única persona a Catalunya que aviat celebrarà el seu 60 i quart Nadal, però dec ser de les poques per a les quals aquest número no especialment especial li ha portat a la memòria, tot d’una, una tirallonga de records nadalencs: als 5 anys, de nit, miro al cel fanàticament tot esperant veure com Santa Claus i el seu trineu volin directament cap a la meva finestra (devien fer-ho, perquè al matí la mitja al peu del llit era plena de regalets); cap als 8 anys, en el dinar de Nadal, mon pare (d’esquerres) i mon oncle (de dretes) es posen a discutir de política amb tanta violència que jo i els cosins fugim del menjador de puntetes; als 14 anys, desembolico un regal que m’ha enviat una tia, que resulta ser un desodorant dels més forts i em poso a riure (histèricament); als 20 anys, acabat de sortir de l’hospital psiquiàtric, acabo dinant amb la família d’un amic perquè els psicòlegs m’han dit que m’he d’independitzar de la pròpia; als 30 anys, passo un Nadal tranquil·líssim amb la mare a Tarragona en què gairebé no bec res; als 42 anys, el dinar nadalenc es crema mentre truco a un manyà perquè el pany de la porta s’ha espatllat; als 46, jo i la companya celebrem el Nadal amb els nens nascuts fa pocs anys, tot fent cagar el tió per primera vegada per a ells (i per a nosaltres); als 48, a Barcelona, jo i la companya gairebé partim peres perquè ella remarca, davant de tothom, que no m’he fixat en les bestioles, caigudes de l’extractor, que es belluguen a la meva carn d’olla acabada de servir (per a més inri, té raó); als 55, regalem els primers (i últims) iPads als nens, cosa que els omple d’il·lusió; als 58, comencem a celebrar el Nadal a Banyoles, sempre amb capó farcit (fins que la filla es torni vegetariana)... Tants Nadals inevitables, tants reptes ineluctables, tants records tan feliços com de vegades melangiosos. D’aquesta pàgina estant, malgrat tot però també a causa de tot, Bon Nadal.