Tribuna
Eixut i fràgil, com d’argila
Ara ja fa uns quants anys que no faig el pessebre, a casa. Els fills s’han independitzat, i la il·lusió de Nadal és una altra; no pas viscuda per cap criatura interposada, sinó mig recuperada del nen vell que encara alena al fons de la meva ànima i que, de tant en tant, sobretot en aquestes dates, es plany i esgaripa —amb els braços estirats amunt— perquè el socorri. Casa meva, avui, mostra una alegria floral rememorativa d’aquestes festes (una ponsètia, un ram d’eucaliptus), però no hi he bastit enlloc l’escena esperançada de la Nativitat, tan plena de contradiccions. I és que el nostre pessebre concilia el gris de les muntanyes de Judea, fet a còpia de bocins d’escorça seca, amb el verd de les fagedes del Pirineu, fet amb pans de molsa gerda. I encara es permet d’incloure-hi una figura tan poc religiosa, tan poc reverent, com la del caganer, que, malgrat la seva indumentària de pagès català, ens remet a cultes molt antics, més antics que el cristianisme, relacionats amb la fertilitat de la terra.
Em sembla que és en algun vers de Perejaume que hi vaig llegir un dia el verb apessebrar-se, d’encuny seu. Aquests dies que venen conviden a fer-ho. Jo també m’apessebraré amb la gent que estimo, però, en canvi, no faré pessebre. O en faré un d’estrictament mental, immaterial, amb llums febles, que cremen amb una claror groguenca, despresa de tot d’espelmes de la memòria. Per a mi, començar a pensar en el pessebre volia dir, cada any, pels volts de Santa Llúcia, pujar al bosc de Gelida amb ma cosina Marta i endinsar-m’hi sense un rumb predeterminat (que just que és, el verb emboscar-se!) a la recerca de molsa, de branquillons, d’algunes pedres encoixinades per líquens. Això, i el got que fèiem després al bar del Pere Gubi: tota una celebració, un ritu adventual. Llavors la molsa encara no estava amenaçada, ni el boix grèvol, ni el llentiscle. Jo tampoc no tenia consciència del que afirmen aquests versos de Theodore Roethke, els finals de Recollir molsa: “I després sempre em sentia mesquí, mentre tornava pel camí forestal, | com si hagués trencat l’ordre natural d’aquell pantà, | pertorbat el seu ritme, antic i tan important, | per haver arrencat carn del planeta vivent; |com si hagués profanat el cicle de la vida.” Els espolis al bosc eren, segurament, més moderats que els que s’han anat perpetrant els últims anys. No s’hi caçava, al bosc (ni bolets: al Penedès es cacen perdius, no pas rovellons o fredolics). I feia fred, als vuitanta: la temperatura desembral no era tan crua com la de gener o febrer, però déu-n’hi-do. Glaçava cada dia. El gebre convertia tanys de flors i tiges d’herba en figuretes de Lladró (però, a diferència d’aquestes, feien bonic).
El pessebre ja es feia quan anàvem al bosc. Un cop a casa, hores després de la collita, el resultat solia quedar molt lluny del que la il·lusió dels dies previs havia projectat. Jo no soc gens manetes, i els meus pessebres eren del tot mancats de gràcia. Tant se valia, però: la idea del pessebre també es mostrava —sencera, plena— en la misèria del meu (ben mirat, ja s’hi mostrava abans que cap pessebre fos construït i abans que cap cartolina de color blau cel el protegís amb la seva volta). Com s’hi mostra en aquests versos d’Àlex Susanna, que es refereixen a un de molt senzill, trobat als Plaus, a les envistes de Queralbs: “Res, quatre troncs i unes | figures malgirbades | que tanmateix es basten | per dir-nos amb cruesa | tota la soledat | i la desemparança | d’un naixement | d’on encara pengem | com d’uns foscos clemàstecs | que es perden nit enllà...”
No en faré, de pessebre, bé que la idea m’acompanya, perquè és un símbol molt potent, una fita de la memòria. Una llar, de fet. En faig amb paraules, com Vinyoli, que en comparava l’enfervorida construcció a càrrec d’un nen: “amb palpadores mans de cec, absort, | posava tous de molsa humida als junts | dels suros nets i veia clar paisatge” amb la treballosa construcció d’un poema a càrrec de l’home vell: “amb mans tremolejants, | poso llacunes de silenci trist, | mot rere mot, i miro la tenebra”. No, no en faré (però, tant és: és com si n’hagués fet un). Llegiré, això sí, versos que n’imaginen de tota mena. Aquests de Tomàs Garcés, per exemple: “Sou argila només, figures del Pessebre, | i la llum del Bressol un bell somriure us dona. | El meu cor, si en aquesta llum no es banya, | eixut i fràgil, com d’argila, es torna.” Versos que expressen la sagrada necessitat de recollir-se. La necessitat del sagrat.