No hi vull anar

A Catalunya, 10.938 persones grans estan en llista d’espera per aconseguir plaça en una residència, segons les dades que fa poc més d’un mes va donar a conèixer la taula del tercer sector social, una llista que, per una qüestió demogràfica i per la manca de places assequibles, seguirà creixent. L’allargament de l’esperança de vida es tradueix en una major demanda de serveis sociosanitaris per part d’una població que vol envellir bé, d’una forma digna. Però desprès dels estralls que la pandèmia va causar entre els residents –amb la xifra esgarrifosa de 10.000 morts– i sense que, tres anys després, no s’hagi abordat una reforma en profunditat del model residencial, se segueixen vulnerant drets fonamentals de molts usuaris. Així ho van dir els testimonis del Sense Ficció Residències sota pressió que TV3 va emetre aquest dimarts i que, si no l’han vist, els el recomano. Aprofundir en les condicions en què van haver de fer front a la pandèmia, posa els pèls de punta. I el més greu és que familiars, treballadors i gestors de residències denuncien que l’abandonament per part de l’administració persisteix. De fet, la majoria, quan els demanen si voldrien passar l’última etapa de la vida en un geriàtric, donen un no per resposta. Si ha de ser per mal viure o mal morir, tampoc no hi vull anar.