La millor herència

Fa unes dues setmanes que va morir en Josep Bastons, un referent en el món de l’havanera, tal com titulaven els de Ràdio Capital l’endemà de la seva mort. La Judit Pujadó i jo érem al Mallol quan ho vaig saber, sota una carpa i darrere d’unes taules plenes de llibres, en una fira que no és de llibres, però a on la gent que hi va, en general, és prou agradable, prou culta i prou interessant com perquè ens sembli que val la pena tornar-hi.

Ja compto que ara molts de vostès no sabran qui era en Josep Bastons. No el van conèixer mai: jo tampoc, i, com potser també passi a molts de vostès, jo també soc d’aquells a qui el món de les havaneres no l’ha acabat mai de convèncer. Tant se val. Com tantes altres coses, fa cinquanta o seixanta anys, semblava que les havaneres havien de desaparèixer, cançons de taverna d’un altre temps: gent com en Josep Bastons, entre no pas gaires més, van aconseguir capgirar-ho, revitalitzar-les i dur-les fins al que són avui. En tot cas, si va ser al Mallol on vaig saber que en Bastons havia mort és perquè va comentar-m’ho una parella amb qui vaig estar parlant una estona. –Després, anirem a Palafrugell, a donar el condol als seus familiars –van afegir. I si ara jo escric això, també és perquè a mi aquesta notícia em va fer pensar en una dona que fa uns quants anys que no veig. Era parenta d’en Bastons i, en els temps que ens tractàvem, de tant en tant me’n parlava. Vaig enviar-li un WhatsApp de condol tan aviat com vaig poder, més aviat tard.

El temps passa per a tothom. Quan em va contestar, em va donar les gràcies, em va recordar que en Josep Bastons ja era molt gran i em va fer saber que fa un temps que és àvia. Baba, tal com diem encara alguns en alguns llocs de l’Empordà, si més no, del Baix. Mentre li enviava un altre WhatsApp per felicitar-la, vaig començar a pensar en alguns temes que cada cop són més recurrents entre molts de nosaltres: que si avui els catalans i els europeus en general tenim pocs fills; que si aquest país i aquesta llengua desapareixeran; que molta gent jove, ja sigui perquè no poden comprometre’s tant, ja sigui perquè no ho volen, ja sigui perquè els costa Déu i ajuda arribar a final de mes, ja sigui per aquestes tres raons i per altres que ara no em venen al cap, opten per tenir animals i no fills, sobretot gossos... I més tard, ja al vespre, quan tornàvem cap a casa, a la ràdio vaig sentir a parlar dels resultats de l’informe PISA i del gran fracàs que és avui l’ensenyament a Catalunya: massa paperassa, massa reunions inútils, massa professor o mestre que només és funcionari –no pas tots–, massa alumne desmotivat –tampoc no pas tots–, amb dificultats greus, amb poques ganes d’estudiar o amb poques possibilitats de concentrar-se o de voler fer-ho. I també –però això ja no es diu tan sovint, sobretot si ho comparem amb la queixa real, però també tòpica de la manca de recursos a l’ensenyament– massa alumne que ha vingut d’altres llocs –subsaharians, per exemple, en diuen d’alguns d’ells els que són més correctes– i que no tenen un pòsit cultural o que, en tot cas, el que tenen és molt diferent al nostre, a la tradició catalana, cristiana i europea, com ja no hi ha tanta gent que diu. Tampoc no pas tots. Naturalment. Uns valors, tanmateix, que, malgrat les seves mancances, ens han portat al món actual i a aquesta democràcia mancada, però que pràcticament tothom que conec voldria millorar i ampliar i consolidar encara més.

En Josep Bastons, que segons tinc entès treballava de tapisser, tal com en Juli Garreta va haver de guanyar-se la vida fent de rellotger, pertanyia a aquest món i a aquesta tradició. No sé si tenia gaire formació musical, no sé si aquesta formació li venia de la família o de l’ambient, però, ras i curt, provenia de l’herència cultural, com també en diuen, una herència que li va permetre ser també músic, una herència que fa també que hi hagi alumnes d’algunes famílies estructurades, com en diuen també ara, o no tan estructurades, que arriben a un col·legi, a un institut o a una universitat, i que sembla que estiguin més preparats que molts altres perquè hi ha encara transmissió cultural, perquè hi ha encara una tradició que s’aprèn a través de l’ambient, si no de la família. Perquè sense arrels no som res. O som molt poc. I més que n’hi hauria d’haver. Molta més transmissió cultural. Sí. I a pertot. I que per molts anys continuï.