Viure en català
Fa uns dies, fent un tomb per Barcelona, cosa que faig de tant en tant, vaig comprovar que la llengua catalana no està tan malament com diuen. Al contrari, sembla que va a més, especialment al centre de la ciutat. Per començar, em vaig topar, al metro, amb un cantautor que s’expressava en català, amb una tenacitat admirable i amb tota la naturalitat del món. En vaig sortir corprès i meravellat. Així mateix, una estona abans, en una de les artèries principals de la ciutat, un titellaire, entremig d’un espectacle commovedor, s’adreçava amb un “gràcies”, així, en català, a qui li mostrava reconeixement. Poc després, vaig demanar en un restaurant un tallat amb llet de civada: no hi va haver cap problema. I pensar que fa uns anys en un altre bar no sabien ni què era un tallat. En fi, que anem millorant. La satisfacció ja és plena quan descobreixo en una llibreria un llibre de filosofia o de ciència en català que desconeixia. Tot plegat, però, és ben modest: que viure en català sigui del tot normal, com ho és viure en qualsevol altre idioma.
Vic (Osona)