Els hereus de Quevedo

Els tòpics són, per definició, un artefacte perillós. I és que la simplificació i el fotre-li pel boc gros són munició per als autors de discursos populistes, els mateixos que es passen el dia cridant que determinats col·lectius són els culpables de gairebé tots els mals que ens assoten. Això no exclou, però, que hi hagi cops, pocs, en què aquesta banalització dels discursos a partir de l’ús i abús dels estereotips tingui alguna cosa, ni que sigui ínfima, de proper a allò real, tot i que després aquesta semblança s’exageri i es deformi. Per dir-ho ja sense embuts, afirmar que Espanya és un país catalanofòbic en el seu conjunt és això, un clixé que alguns s’encarreguen de pregonar per poder rendibilitzar unes posicions polítiques purament defensives que els estalvien el treball, sempre feixuc, de bastir un discurs més sòlid. Ara bé, dit això, no és menys innegable que la catalanofòbia és una xacra que està confortablement instal·lada a no poques capes del substrat social i cultural ibèric des de temps immemorials, com recorda un tal Francisco de Quevedo quan ja vomitava allò de “En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra”. Una sentència que traspua un sentiment no precisament transigent amb la plurinacionalitat i que, més de 400 anys després, viu una segona joventut esplendorosa després que PP i Vox hagin decidit treure’s la màscara de la sobrietat. I és que, com Quevedo, uns i altres són ara dos personatges barrocs i exorbitants, que un cop alliberats de la cotilla de la prudència o l’escrupolositat política perpetren barbaritats com aquesta última de canviar la data de la Diada de Mallorca amb el pretext, gairebé únic, que l’actual del 31 de desembre té un deix massa catalanista, ja que evoca Jaume I. Una decisió que, de tan ridícula, faria riure si no fos perquè és extremadament greu per la visió obsessiva que traspua. Potser no és un sentiment majoritari, però això de la catalanofòbia ja fa temps que tampoc és cap anècdota. I ja cansa, la veritat.