La classe i les classes
I els joves? És clar que em refereixo a aquells que han estat al centre de la diana
És l’hora d’una comunicació per evitar “defugir les responsabilitats” que tenim com a elements integrants del “sistema”. “Ens hi va el país”, diuen, però també la igualtat d’oportunitats i l’equitat entre els centres educatius, i, sobretot, dins d’aquests centres.
L’enfocament d’alternatives per millorar “l’educació” acadèmica ha de ser tan proper com es pugui a la inclusió de totes les variables estructurals, ja m’enteneu: les retallades, la pandèmia, els entorns digitals, els discursos reaccionaris i negacionistes... I els joves? És clar que em refereixo a aquells que han estat al centre de la diana a través de la resposta política als resultats PISA. L’apunt al context socioeconòmic de “vulnerabilitat”, romànticament dit, no eximeix dels impactes que té l’origen històric d’aquest context. Com es reflecteix, això, als espais on els joves passen bona part del temps en col·lectivitat? Quins rols desenvolupen i com es perpetuen en la seva trajectòria acadèmica? Els rols que es desenvolupen als espais de socialització poden encaminar cap a una cohesió, o cap a la continuïtat d’una dinàmica estructural opressora. Com se sent hom reflectit en una dinàmica d’assimilació? Des d’on es genera el sentiment de pertinença a un grup, sense seguir patrons que no siguin a través de l’entreteniment: els millors jugadors, cantautors, influencers, moltes vegades, objectes trivialitzats? Aquestes institucions imputen una extravagància en el seu desenvolupament, amb un impacte formidable en la salut integral dels joves com a única opció d’inclusió. Trencar amb aquests esquemes topa amb un qüestionament constant de la presència en espais de no entreteniment: acadèmic, polític, empresarial..., on s’és exclusiu dins d’una minoria de tals característiques, Black Excellence, un exemple clar. Una crisi de pertinença dels joves als espais col·lectius? Una dificultat de cerca d’un refugi segur i sense judici? Quan aquests estereotips són institucionalitzats, posant el focus al mal càlcul del nombre d’alumnat amb impactes diversos a la seva vida, tenim com a resultat el discurs capacitista legitimat i essencialista per raó de raça, creences o cultura. I si repensem el que passa a fora i a dins de les classes? Per dotar-nos d’eines de nou, i amb més força.
