Míriam i els intocables

Ni soc diputat, ni ho he estat, ni ho seré. Tampoc tinc cap càrrec institucional, ni l’he tingut, ni el tindré. En argot Guardiola, soc el que se’n diria “el puto ciutadà”. I des de tan baixa, volguda i estimada instància penso, com la diputada Nogueras, que s’ha de poder citar en veu alta els jutges que pensem que són el que són i que fan el que fan, per molt senyors jutges que siguin. Perquè ens ho permeten la llibertat d’expressió i la llibertat de pensament. Així de senzill. Per molta toga, molt de birret i moltes punyetes que es calcin els que s’autoproclamen intocables. He de poder dir i dic que jo també trobo que entre els que han practicat lawfare hi posaria Concepción Espejel, Carlos Lesmes, Pablo Llarena i Carmen Lamela. Aquests i un desplegable que hi afegiria encapçalat per Manuel García Castellón. Que s’hi posin fulles ells i tot l’estol de corporativistes que s’han indignat pels assenyalaments i pel fet que es puguin constituir comissions d’investigació parlamentàries que poguessin qüestionar la feina del poder judicial. No són intocables, són jutges. No són intocables encara que alguns s’hi hagin comportat quaranta anys. No són intocables, encara que alguns s’hi senten tant que es permeten dir que a ells, ni mentarlos. I tant, i tant, diputada Nogueras, que hem de poder dir noms de jutges del lawfare. Ja voldrien que això fos “Míriam i els intocables”, però en aquesta batalla no estàs sola, diputada.