Gent gran que travessa en vermell

Potser és que em toquen tots a mi i n’estic fent un gra massa. Però de la meva experiència com a conductora he arribat a la conclusió que al món hi ha una entranyable plaga de gent gran que travessa els passos de vianants mentre tenen el seu semàfor vermell. Tu vas conduint per una ciutat qualsevol i a uns cent metres, en línia recta, divises un semàfor. El tens en verd i avances tranquil·la, a la velocitat que toca. La pau s’esquinça en el moment en què veus que una persona gran s’acosta al caire de la vorera amb intenció de travessar a l’altra banda. No sé a quina distància ens perceben ni si són gaire optimistes respecte al que les seves cames donen de si, però hi van. Alguns, almenys, miren de córrer una mica, conscients que s’aproxima el perill. D’altres simplement travessen, i ja t’ho faràs tu. Acostuma a passar amb gent molt gran, un fet que m’ha dut a la conclusió que hi ha un moment a la vida en què et sents per sobre del bé i del mal, que la mala consciència la deixes per als altres, i que ja fas el que et surt de la punta del nas. Normalment, quan hi passo pel costat, abaixo la finestra i els renyo, amb la mateixa dosi d’afecte amb què renyaria la meva àvia. Agraeixo fins i tot que, sovint, demanin disculpes i em tractin de “guapa”, “noia” o “bonica”. També hi ha qui s’ofèn perquè a veure qui t’has cregut que ets tu per fotre’ls aquella esbroncada. Aquest grup, almenys, tenen el detall de travessar per un pas de vianants i en una recta on més o menys tens temps de reaccionar. Després hi ha els que et trobes fent el mateix però tot just trencar un carrer. O els que t’apareixen entre els cotxes, a mitjan via. Em pregunto si són els mateixos que s’inventen mil martingales per avançar a la cua del súper.