Que se’n parli, també si us sap greu

No conec cap dona que no hagi patit, almenys, un episodi de violència obstètrica. Així que celebro que La Marató de TV3 provoqui que se’n parli, malgrat aquells que sempre els sabrà greu que les dones rebem una mica d’atenció. Personalment, tinc gravada la cara d’aquell ginecòleg que en el moment de comentar el resultat d’una citologia va deixar anar una cosa inintel·ligible del tipus: “Tens un nhj jiut ggiu hhjjhj gguiguig gyufu que podria derivar en un càncer.” Sorpresa i espantada a parts iguals, li vaig demanar si m’ho podia repetir més a poc a poc. Va agafar un paper i un llapis, va fer un dibuix de l’aparell reproductor femení, me’l va llançar de mala gana i em va renyar: “T’estic parlant de l’úter i les trompes de Fal·lopi, s’estudien a sisè de primària.” Amb el temps, i després d’escoltar testimonis com el d’una amiga que en perdre el fill que esperava la van situar al costat de dones que havien acabat de parir, he arribat a la conclusió que encara he tingut sort. També he entès, a còpia d’acumular experiència, que existeix un tipus de violència relacionada amb la salut sexual i reproductiva de la dona que està normalitzada però, en canvi, és més intangible. Parlo d’haver-nos volgut convèncer que les revisions ginecològiques no cal que sigui anuals, que la vella teoria que havíem de passar per la consulta cada dotze mesos era una exageració. O tenir prescrita una mamografia anual de control i veure com, després de tres anul·lacions consecutives, te l’acaben fent quan han transcorregut dos anys i mig de l’última. O de no prioritzar l’estabilitat dels professionals, provocant així que cada cop que demanes hora t’hagis d’escamarlar davant d’una persona diferent, fent més incòmoda una situació que ja ho és per si sola.