A la tres
Un Nadal fet a mida
“I farem sobretaules llarguíssimes endolcides amb torrons, polvorons i altres dolços prohibitius, i hi tornarem a compartir vivències gastades de tant recordar-les
Cada cop més, sigui en converses informals amb els amics o parlant amb coneguts, em trobo amb gent que em confessa sense embuts que no els agraden les festes de Nadal. Bé, n’hi ha que ho diuen amb la boca petita i un pèl avergonyits de dimitir de la joia i felicitat generals d’aquestes dates, i n’hi ha que no se n’amaguen, de l’alegria d’haver-se pogut desempallegar dels convencionalismes i les campanyes publicitàries que obliguen a ser feliç. A casa recordo que la mare sempre deia que això del Nadal es va inventar per als més petits i que la resta de la família el vivim de rebot, encomanats de la innocència de la infantesa on encara tot és possible i es creu que els somnis es poden fer realitat. També, afegia la mare, els anys et fan acumular més absències que no pas presències i, precisament per això, les festes s’acaben convertint en l’escenari ideal per a la melancolia i la tristesa. Tot i això, no voldria pas trencar la màgia ni aixafar la guitarra a ningú, i malgrat admetre sense fissures la meva desafecció creixent cap a aquests dies tan assenyalats, he de reconèixer que de viure-les de forma especial, encara les visc. Bàsicament perquè sembla impossible no fer-ho o perquè fa massa mandra sortir del guió establert. Així doncs, a casa també hi hauran garlandes, figures de pessebre i un tió amb regals. També hi haurà la taula parada amb les estovalles bones, viandes que demanen hores de cuina i begudes d’aquelles que escalfen la panxa i posen les galtes vermelles. I no hi faltaran els missatges de mòbil desitjant el bo i millor a tothom, fins i tot a aquells que només te tenen present un cop l’any. I farem sobretaules llarguíssimes endolcides amb torrons, polvorons i altres dolços prohibitius, i hi tornarem a compartir vivències gastades de tant recordar-les. I acabarem al sofà veient pel·lícules familiars on sempre, sempre hi ha un final feliç. Perquè el Nadal, el de debò, no té res de perfecte, però, en canvi, sí que permet viure’l com cadascú vol. I això, no en tinguin cap dubte, és el més important.
