Raça humana
La botiguera que es fia de les clientes
Hi ha una botiga al meu barri on es pot comprar tèxtil per a la llar i roba variada: de llit, interior, de senyora, de nadons... Jo, que m’acosto al mig de segle de vida, la recordo sempre oberta i penso en aquest negoci com un punt de trobada de les veïnes de la zona. Pocs negocis tenen una funció tan social. El regenta la Gloria, una dona que ja ha superat la setantena però que no es jubila perquè la botiga és la seva vida. Què el converteix en un establiment particular? Doncs que la Gloria es fia de les seves clientes, els fia els seus productes, és a dir, els hi cedeix sense cobrar al comptat ni al moment. És el mateix sistema que antigament estava popularitzat, segons expliquen les àvies i algunes mares, però que ha quedat completament extingit. La Gloria té un arxivador amb desenes de targetes i els moviments de cada clienta. Tot és casolà, fet a mà. Les dones s’emporten allò que necessiten i setmanalment, o cada quinze dies, o quan poden –el mes que se’ls ha trencat la rentadora fan una pausa– visiten la botiga de la Gloria i van retallant el deute. Una setmana, deu euros; una altra, cinquanta; la de la paga doble salden el préstec... Aleshores la Gloria busca la seva targeta i anota l’aportació, els recorda quant els queda i les anima a pagar quan els vagi millor. A aquesta botiga del meu barri les dones no hi van només a pagar. A l’entrada, una filera de cadires les anima a reposar i passar-hi una estoneta petant la xerrada. Algunes clientes agraeixen el detall de les cadires perquè van començar a comprar aquí quan eren joves però ara ja sumen uns quants anys. Algunes ja ni tan sols viuen a la zona, però aviam qui és la guapa que renuncia a comprar en un punt que reuneix la grandesa, extinta, que tothom es fia de tothom.