Any nou, foc nou

Després d’aquests anys de repressió, confusió i falsos debats, són molts els qui diuen que l’independentisme necessita una renovació: nous lideratges segons alguns; noves propostes electorals, segons uns altres; enfonsar els partits actuals, clamen uns tercers... I tot d’una... apareixen ara les paraules foc nou que, per a alguna gent, suggereixen tan sols una mena de sortida incendiària...

Però, a parer meu, fer foc nou té ara el sentit de recomençar sense els ròssecs del passat, sense l’entrebanc de tot allò que segur que s’ha fet malament. En aquests termes, el retrets que fan viure tantes persones, són ben explicables però ja no haurien de ser el centre del debat, sinó que el foc nou neix d’una tasca prèvia de reflexió per a encarar el camí.

Cal, doncs, tractar de la paraula tan rebregada de la unitat, identificar les falses dreceres i abordar clarament la manera d’evitar el domini del sectarisme electoral. Sabem que la rivalitat electoralista comporta formes endèmiques de corrupció damunt les quals es van exacerbant les lluites per un modus vivendi privilegiat dins el capitalisme decadent actual, unes pràctiques que han arrossegat les organitzacions parlamentàries principals, d’adscripció independentista, cap a la inoperància.

Caldrà, doncs, construir la unitat, sense aquest clima de rivalitat, partint de l’acció conjunta primigènia, que és la unitat des de la base. Pensar que, ara, amb la creació de noves opcions electorals es podrien resoldre aquestes mancances és un error de càlcul important perquè l’augment de les opcions de vot només pot portar, en les condicions actuals i si no es pensa bé, a incrementar falsos debats i a accentuar la dispersió del vot.

Les ‘noves’ propostes electorals ja neixen amb els mateixos defectes que les fan políticament inofensives: una anàlisi defectuosa de la realitat, un ressentiment visceral com a motor i, normalment, un sectarisme que les fa fins i tot més sectàries que les que hem patit fins ara. Però, no es pot abandonar a l’enemic el camp institucional i, encara menys, acabar de fragmentar el moviment. És per això que soc del parer que caldrà ser molt exigents amb qualsevol de les propostes que es vulguin crear (i amb les ja existents) perquè respectin dues condicions bàsiques: no simplificar enganyosament el camí de la independència; i col·laborar en la construcció del moviment de base unitari. Unes consideracions que s’haurien d’adreçar sobretot a la direcció de l’ANC que ha abandonat els seus principis fundacionals que li prohibien participar en les eleccions i s’hi ha llançat de cap, d’una manera ben poc racional.

És sabut també que hi ha ‘noves’ propostes que simplifiquen equivocadament les tasques limitant-ho tot a “fer la declaració unilateral d’independència, la DUI”. Però això ja s’ha fet i la qüestió central ara és una altra: és crear les condicions socials i polítiques per a fer i poder mantenir la independència. És igualment una mostra de simplisme defensar que l’independentisme no ha de tenir programa social, una afirmació que, en els temps convulsos actuals, és un error de l’alçada d’un campanar.

Ens cal la unitat arreu del territori, defensant la República catalana independent, laica i ben arrelada a les lluites del nostre poble, des de la lluita central per la llengua, a les justes reivindicacions del sindicalisme, el feminisme, i l’ecologisme com a fites constants i necessàries. Contra la monarquia borbònica espanyola i denunciant també l’estat francès integrista i jacobí que no vol que el català es pugui parlar ni tan sols en un ajuntament.

Defensant els nostres drets inalienables, arreu dels Països Catalans, rebutjant l’ocupació política i la repressió; fent el buit als monopolis (IBEX i altres) que mouen els fils del poder i encoratgen les bandes feixistes; denunciant la corrupció, el fanatisme religiós i estatalista (que és causa de tantes guerres i opressions), treballant per a arraconar la ignorància que acompanya aquestes formes intransigència; proclamant d’una manera permanent el dret a una societat justa i a la igualtat, sense els abusos ni les injustícies del règim monàrquic espanyol i el despotisme jacobí francès, propis d’èpoques pretèrites. És per aquest camí que té sentit fer foc nou: Nova sang, nova saba. I ben arrelats a la terra.