Raça humana
Eurodiputats, veniu a casa meva!
M’apareix al mòbil, dins aquells recordatoris que el dispositiu et va fent de tant en tant, un vídeo de fa cinc anys. És el meu fill, que ara en té deu, parlant sobre qui aleshores era el seu entrenador de futbol. Crec recordar que els pares i mares vam fer un muntatge amb les aportacions de les criatures que formaven aquell equip. El cas és que quedo sorpresa amb la fluïdesa i naturalitat amb què fa servir el català, sobretot perquè estic convençuda que es va decantar de forma natural per aquesta llengua, malgrat que té molt interioritzat també el castellà, atès que ha crescut en una família i un entorn bilingüe. No tinc cap dubte que si ara mateix repetíssim l’acció, la de demanar-li unes paraules espontànies per a un vídeo, el resultat seria el d’un tall en castellà. Fins i tot tindria dificultats per convèncer-lo que el fes en català perquè no és l’idioma que associa a la majoria d’entorns en els quals es mou. No n’ha perdut el coneixement, o això vull creure, però en només cinc anys s’ha convertit en un clar exemple del retrocés flagrant que pateix l’ús social del català. Fins i tot a mi, que ho tinc davant dels meus propis ulls, se’m fa difícil explicar com hem arribat fins aquí. Com ell estan la majoria de nens i nenes del meu entorn i de la seva edat. Ahir mateix escoltava dues adolescents parlant entre elles en castellà, quan totes dues tenen com a llengua materna el català. Així que m’agradaria saber quins entorns han visitat els eurodiputats que aquesta setmana han vingut a casa nostra a dir-nos que el català no està en perill. Són els mateixos que han comès la frivolitat de comparar els castellanoparlants amb minories com el col·lectiu LGTBI. Que vinguin a casa meva, o als espais que jo conec, que els explicaré quatre coses més.