La Sibil·la

A la catedral de Girona la van vestir amb una capa d’un blau reial amb estrelles daurades i amb una garlanda al cap de vesc i muguet. Amb l’adorn natural es vol recordar el seu origen pagà, com si fos una reina de maig o una de les llúcies escandinaves que el 13 de desembre es coronen amb espelmes com a portadores de llum. Són figures femenines místiques, prohibides en el seu moment, i per això hi ha un element, sigui la capa imperial o una tiara de princesa amb la qual es magnifica el ritual, dotar de pompa el que no ho era; cal que qui prediu la fi del món no sembli una donzella d’un quadre de Brueghel. Sempre, però, hi predomina la indumentària blanca perquè és un infant, una veu pura, de timbre clar que profetitza amb la bellesa de la innocència les calamitats més terribles, l’apocalipsi. D’aquí que alci l’espasa i no un ciri pasqual. Era medieval i austera, la Sibil·la. Segurament una anciana amb el do d’endevinar el que no volem saber, hereva de les sacerdotesses dels temples al déu Apol·lo. I les seves paraules, veritats tan antigues com presents. Pot semblar una contradicció però la foscor que prediu El cant de la Sibil·la ens il·lumina com una epifania: el món se’n va pel pedregar i no cal ser un oracle per saber que un dia morirem. Però no avui. Aprofitem-lo, doncs.