Els veïns que vas deixant pel camí

No sé quants cops a la vida he sentit allò de “la família és la que et toca; els amics, els que tries tu”. Desconec, dins d’aquesta classificació, quin lloc ocupen els veïns d’escala. Tu no tries qui viu a la porta del costat o del davant, ni a sobre o a sota; per tant, podem convenir que els veïns et toquen. Però amb el temps, si tens una mica de sort, acabes creant nous i estimulants nuclis d’afectivitat que et fan la vida molt més fàcil. Diguem-ne amics, diguem-ne família circumstancial. Prens consciència de la importància que té la gent que t’envolta a mesura que, en qüestió d’uns quants metres quadrats, es van creant espais de cura mútua. Hi penso aquests dies, mentre preparo un munt de caixes per afrontar una mudança. Si fos possible, ficaria alguns dels meus veïns en una maleta i la col·locaria entre els objectes de valor, al costat dels records i les fotografies que m’acompanyaran en el trasllat. Als meus veïns me’ls enduré al cor, per sempre, i mai podré agrair-los prou la unitat gregària que hem estat capaços de crear. Hi eren quan per poc no cremo la cuina i de retruc la casa, quan van néixer els meus fills i quan podia prendre mal amb els sots de la vida. Hi són quan els demano que em representin a la reunió d’escala, quan elaboren delicioses croquetes, quan marxo de casa i no estic segura d’haver apagat el foc... Hi són per recordar-me cada dia que la lleialtat crea llaços més forts que el parentiu i que, amb bons veïns, els camins de la convivència sempre fan baixada. Hi són quan passes setmanes sense encreuar-t’hi, malgrat que amb prou feines te’n separen dos metres de replà. Hi seran sempre, ho sé, perquè si no fos així no escriuria aquestes línies amb la pena de saber que, físicament, ens toca separar-nos.