Un vell conte de Nadal

A la meva època, el futbol femení no existia ni com a concepte, però es practicava al carrer, sobretot si eres l’única nena de la colla que formaven els germans, els cosins i els seus amics. En general, “m’hi volien”, que vol dir que m’acceptaven per si de cas quedava una pilota morta i corria prou per arribar-hi abans que els altres. Llavors la passava a algun jugador del meu equip, amb sort, perquè el més habitual era que rebotés i sortís a fora o que la xutés als aires. No em retreien mai la poca traça, però tampoc protestaven quan a mig partit anunciava que plegava i em posava a saltar a gomes o a la xarranca rere la porteria. A casa érem tan futbolers, que el pare, enfeinat com anava, es va oferir a entrenar l’equip infantil del poble, on jugaven els meus germans, i ben bé per no sentir-me’n exclosa, vaig demanar-li que em deixés anar també als entrenaments. El primer dia, em va dir que fes un parell de voltes al camp mentre ell donava instruccions als nois, però es devia oblidar de mi i em vaig passar corrent la resta de la sessió. El segon dia, ja em va enviar de dret a córrer, i m’ho vaig agafar amb professionalitat: augmentava el ritme cada dues o tres voltes i, a l’hora de plegar, vaig esprintar amb les galtes enceses i la cua escabellada fins a l’àrea petita on m’esperava per recollir. El tercer dia, ja no hi vaig anar. Ningú me’n va fer cap retret, ni a mi em va saber greu. ¿Va ser al cap de poc, que el pare em va inscriure a atletisme, o és per amor a la geometria, que ajunto els dos moments? Tant se val: cada Nadal no faig més que córrer frenèticament al voltant del seu record.